Sin City

Dissabte tarda... (sí, heu llegit bé)
Sabadell...
Davant del Bora Bora...

Tot de nens, molts menors d'edat, amb una hòstia a sobre que no s'aclaraven. Suposo que totes les polítiques de prevenció de l'alcoholisme no acaben d'anar del tot bé.

Em ve al cap la mítica frase "es que la culpa es de los padres, que las visten como..." Però, gràcies pares! Em vénen al cap, aquest cop el petit, certes passions inconfessables. El sacsejo (el gran, eh?) i inento oblidar-les.

Així comença una nit desenfrenada que acabarà amb la sortida del sol.

Això dels comiats de solter és la polla. De fet, pel que vaig poder veure durant el sopar (que vem compartir amb tres comiats de solteres), és l'element principal. Totes duien membres enganxats al cap, al cos... Era el monotema: la Festa de la Titola.

El moment més àlgid... i més llarg... i més fustrant... va ser quan va sortir l'estriper. Ja sé, em sembla, perquè li diuen així. Almenys a mí em van agafar ganes d'estripar-lo. Un tiu amb més bonys a la panxa que el ninot del mixelin! I totes posseïdes! I el col·lega va acabar amb el membre penjant, com si fós el batall que donava la campanada d'inici de la festa.

Sí, és enveja. Ja ho sé.

Després d'aquest moment d'histèria col·lectiva... la nit va allargar-se de totes les maneres que vaig poder. Algunes d'artificials, d'altres més "naturals".

Sort em vem tenir de la nata. Gran moment, aquest. Llàstima que no era jo el que m'haig de casar. Tot i que, per mala sort de la meva líbido, la noia anava vestida (suposo que amb aquelles petites porcions de tela ja es pot considerar roba, oi?) amb la bandera dels EUA.

"Donde dije digo dije Diego"

"- Aló?

- Alí!

- Aló?

- Alí!

- Oiga.. que yo hablo en serio!

- Y yo en sírio!"

A mi em va fer gràcia, què voleu que us digui...

Suposo que en part és perquè trobo que reflecteix molt bé un dels grans problemes que tinc, i crec compartir amb la resta de la Humanitat.

No ens comuniquem.

En aquest món i en aquest temps tots anem a la nostra. Hi anem, a més, sense contemplacions. El que li passi als demés ni ens preocupa. I si mai arriben a tocar-nos la fibra ens apuntem a un oenegé i fem un rentat de consciència brutal. Per a casos extrems hi ha el de l'"apadrinament" de nens en origen. Però això donaria per a una altra entrada...

D'aquesta manera les nostres vides "creuades" (en l'accepció que més us impliqui) semblen tendir al paral·lelisme.

Fés l'amor i no la guerra (?)

Una vegada, no recordo on ni quan, vaig veure una pel·lícula on el món s'havia trastocat. Les coses no eren com "haurien" de ser i les normes que entenem com a universals esdevenien totalment girades.

Podríem definir-ho com el Món al revés, oi?

Aquesta pel·lícula, seguint la inversió dels processos, s'ha esdevingut realitat.

Llegia l'altre dia que el fundador de l'ordre dels Legionaris de Crist (el nom ja fa por per sí sol) havia estat denunciat per pederàstia. I, per a més inri, no era pas la primera vegada. Sembla ser que per la dècada dels 60 ja l'havien assenyalat com un empenyamerdes de menors, però el "santificable" Joan Pau II va tapar-ho silenciosament.

I, és clar, el món al revés...

L'Església Catòlica que sempre s'oposa i s'oposarà als homosexuals n'està minada.

Sorpresa!!!

No sé quin és el motiu, però no surten escàndols sexuals de les altres confessions. I m'estic limitant a les cristianes, eh?

És com si la màxima jesuïstica de l'amor la portessin a l'extrem (però de la titola)

Ara recordo a me àvia quan deia allò dels capellans:

"Fés el que dic, no el que faig"

En fi, més màrtirs i menys canonitzacions!

Que tinguem sort...

Ahir va començar la campanya per al referèndum.
Tard o d'hora havia d'arribar, oi?
Hi ha dues coses que ja m'han cridat l'atenció. I molt!

La primera és que el principal partit impulsor de la reforma estatutària, el PSC, ha escollit un eslogan la mar d'original i que reflecteix la immensa quantitat d'arguments que tenen a favor del sí. La frase, perdoneu que no en recordi la seva literalitat, ens avisa que el PP aprofitarà el vot NO contra Catalunya. Suposo que així tots aquells que no siguin PPeros i votin NO poden experimentar un contrasentit que els decanti cap el SÍ. Però qui va més en contra de Catalunya que l'Ibarra? O el Guerra? Trobo que sent un dels partits que més han apostat i participat en els dos redactats (sí, el primer amb tot el Parlament de Catalunya; i el segon, en alguna cita discreta a la Moncloa) hauria de tenir molts arguments i maneres de fer entendre quan de positiu és aquest Estatut(et).

La segona és que en Zapatero va obrir els actes de campanya del PSC. I, si m'equivoco em disculpeu, va ser en el primer acte polític a tot el país de qualsevol formació. Em sorpren com pot arribar a ser de falsa la política. Si no recordo malament, va ser ell qui va prometre acceptar el text que sortís del Parlament. Simplement ha mentit. Però és que ara ve a defensar l'obligatorietat del SÍ com si un resultat negatiu fós (seguint el modus apocalíptic del PP) la fi del món.

Jo, ara que s'ha posat tant de moda això d'usar cançons per a reivindicar una de les postures davant el plebiscit, també n'he escollit una. Aviam que us sembla. La podríem cantar plegats en honor a tota aquesta colla de ...

And the winner is...

Tu de què vas????

Paciència!!!!

Després de molt esperar... de no perdre l'esperança... de no desistir... vaig veure com el temps em donava la raó.

Diuen, aquells que en saben, que si saps esperar el temps et dóna la raó. Diuen, també, que si desitges molt una cosa aquesta s'acabava convertint en realitat.

Doncs res més lluny de la veritat. He sigut testimoni d'aquesta situació.

I estic molt content!

I ho aprofitaré tant com pugui!

P.S.: Encara no sabeu de què parlo???

jejjejejeje

Ahir van posar la terrassa!

Per fi!

Torna Serrallonga!!!!

Deia en Pere IV que com el Vallès no hi ha res... ho deia a les Corrandes de l'Exili. Un sabadellenc singular que de ben segur notaria com la vomitera li pujaria, efervescent, amb tota la pantomima muntada al voltant de l'Estatut(et) que ens volen obligar a empassar.

Estava fent inventari dels records, notícies i perles vàries, d'aquestes últimes dates sobre l'Estatut(et) i m'he adonat d'una cosa. I no m'ha fet gaire gràcia, la veritat.

Anem a pams...

Sembla ser que el Parlament de Catalunya va aprobar (amb l'oposició anal del PP) sumant prop del 90% dels representants un text (proposta) on l'acord era l'alegria compartida. I, recordo també, que tothom va brindar (segur que era cava?) celebrant aquesta unió de voluntats.

Després d'aquest miratge momentani, per allò de l'oasi i tot plegat, aquesta proposta arribaria a Espanya a on seria debatuda altra vegada...

Primera pregunta: Si al Congrés espanyol hi ha representats tots, tots, tots, els partits del Parlament de Catalunya per què es va haver de tornar a refer tot el text?

Les converses i les tensions van anar solapant-se dia rera dia. Els punts de desacord eren més que els d'acord. I cada dia ens donaven més arguments per a tots els gustos. Fins que va aparèixer el grup de l'oposició a Catalunya.. Conveniència i Unió i pacta un acord unilateral amb el PSOE.

Segona pregunta: A on va anar a parar tota aquella escenificació de l'acord? Com pot presentar-se un partit en solitari i negociar una cosa, la seva cosa, per a tot el país?

Amb aquesta empenta el ja Estatut(et) arriba al Congrés on és aprobat i llavors al Senat on també és aprobat.

Tercera pregunta: Com pot el Maragal i el Saura, la DeMadre i l'Iceta... demanar-me que voti afirmativament a una cosa que no han fet ells...que ha pactat en Mas solet???

Així en aquest marevallós món que ni en Carrol hagués imaginat estem.

Però que no em fagin entrar en el seu joc. Perquè ja no sé quin joc és. Perquè ja no sé qui està en joc.

Tinc un pèl, tinc dos pèls, tinc tres pèls al cul

Durant la primera etapa d'Aznar al govern en Pío Cabanillas va substituir a en Piqué (José per als amics) en el càrrec de portaveu del govern. Tots dos duien els cabells llargs i, durant l'acte de presa de possessió, un periodista maliciós li va preguntar al flamant nou portaveu si es tallaria el pèl. En Pío, àgil, va respondre: "a lo mejor se me cae, pero yo no me cortaré un pelo mientras sea el portavoz". Simplement, genial!

Aquest episodi em fa pensar en un personatge curiós. Un personatge que, com us ho diria, no li cal la setrillera. I aquesta afirmació no és molt exagerada, eh?

Què costa dur el cap net? En aquest món on la imatge és tan important no s'entenen segons quines conductes. Però tot i així, en clau copernicana, hi són.

El pentinat, els colors que hi posis o et surtin, el tallat, l'allargada... tot això són decisions que pren un o, simplement, pren el perruquer per tu. Però no són discutibles. Ara, si portes més greix al cabell que el Bud Spencer al voltant del melic, ja és una altra cosa.

Res, H&S al poder!!

Els ous d'Evo

L'amic Evo, per fi, ha començat a treballar. I ho fa bé. Ha recuperat allò que els altres li havien pres al seu país.

Quina cara deuen tenir, ara, aquells que tan reien del seu jersei a ratlles? Burros!!!

Ara l'amic Evo ja no és aquell pobre indígena que tot li anava gros i que no seria capaç de dirigir el seu propi país. Ara és una amenaça amb connotacions comunistes (quins records!!!).

Bé. Tenim poc temps, deuen pensar en algun despatx de l'última planta d'algun gratacels. De segur que a hores d'ara algun complot ja es deu estar teixint per a preparar un cop d'estat o quelcom pitjor. L'amic Evo s'ha atrevit, ni més ni menys, amb els grans grups energètics. Ui ui ui...

D'exemples no ens falten. I menys en el "Pati interior" d'EUA. Acabada de la Guerra Civil i les annexions de Califòrnia i Texas, els Yankis han mirat sempre la resta del continent com a una propietat més. Han cosit i tallat allò que més els ha convingut i les seves intervencions en polítiques internes han estat a l'ordre del dia. La Companyia ha estat darrera de totes les convulsions polítiques que no han deixat de sacsejar el subcontinent.

Pensa, amic Evo, que acabes de jugar-te ell lloc (si ho llegexies del revés s'ajustarà més). No pateixis. Consulta-li als teus companys Chávez i Castro i veuràs com no ets l'únic a qui intentaran matar, enverinar, destronar, empresonar, aïllar...

Amb un parell... Evo!