Be incontinent my friend!

William of Ockham va entendre la realitat, superant a St Agustí i St Tomàs, a partir dels noms. Curiosa manera, per no dir arriscada en el seu temps, d'enfrontar-se al món del coneixement interior. D'una forma molt, però molt, simplista acaba donant-li validesa a aquelles coses de les quals n'hem posat nom, evidenciant que més que realitats hi ha conceptes.

Un altre filòsof, uns quants segles posterior, va entendre que hi havia un geni maligne que feia que entenguessim el món d'una manera que no era real...

De segur que estareu pensant que el cap de setmana ha "tornat" a ser perjudicial per a la meva salut. I pocs us equivocareu! jejeje! Però hi ha un punt de connexió, com sempre...

I la connexió és la INCONTINÈNCIA que els va portar a desafiar el que fins aquell moment era l'axioma màxim del saber... la REALITAT.

Així... crec que encara avui hauríem d'AGRAÏR totes aquelles conductes incontinents perquè són les que mouen el món!

Serà un mal auguri?

Estava a Can Felip quan m'ha vingut al cap el record, indeleble tot sigui dit, de l'última vegada que vaig votar. Suposo que, com en Flaubert en el seu dia, certes olors m'hi han dut dràsticament. M'he ullat i he entès que el record guanyava en intensitat quan m'he vist amb els panalons baixats i amb la merda a prop. Sí, realment el record dels meus estimats polítics s'ha evidenciat d'una forma apoteòsica, oi?

Només volia compartir amb vosaltres aquest moment estelar del dia i tot el que m'ha comportat.

P.S.: Fem el possible per a no quedar de la mateixa manera... amb els pantalons baixats i amb olor a merda... la propera vegada que votem!

Montilla president? Catalunya decadent!!!

Ai...

Si Nostradamus estigués entre nosaltres, encara, estaria flipant amb el que ens esperaria si en Montilla acaba sent elegit president(e?)..

De nosaltres depen!

De ningú més (per molts debats que es proposin en alguna tele estatal i en espanyol).

Només nosaltres tenim el remei a aquest mal que se'ns atansa!!

No tinguem por!

Siguem valents!!!

Chapter One

A long time ago...

En una galàxia llunyana vivia un poble digne de menció. Els seus habitants, singulars, eren coneguts arreu per moltíssimes virtuts. Una d'elles, potser inclús la més famosa, era la incontinència... verbal.

La vida transcorria pausadament. Els boscos eren frondosos i els rius cabalosos. Els animalons vivien en harmonia.

Vet aquí, però, que un poble dolent... maliciós... envejós al cap i a la fi... va adonar-se d'aquest oasi bucòlic al bell mig de l'Univers. La sang els va començar a bullir. No podien concebre aquest equilibri natural. Poc temps més tard van decidir destruir-lo...

En arribar al poble, amb ànims demolidors, van quedar-se esmaperduts per les moltes virtuts dels seus habitants. I, recordeu, aquella que més els feia especials.

Els primers contactes van ser desvastadors, com podeu imaginar. Els foranis no entenien com se'ls podia dir tot allò als morros i quedar-se tan amples...

.....

........

..........

(Com acabaríeu la història??)

Amb la mort als talons...

Així va titular l'Alfred Hitchcock una de les seves pel·lícules... i així és com vaig començar la nit del dissabte. Bé, així... jo... no! Però la notícia, aquella que sempre t'agafa desprevingut, amb va atrapar cap a les vuit del vespre. Un nanu de Castellar va sucumbir als cants de sirena de la mort.

Què cruel és la vida, oi? Quantes sorpreses desagradables et va aportant dia a dia...

El divendres a la nit estava fent unes cerveses amb ell i el dissabte a la nit ja estava al tanatori. Així de ràpid... Així de sorpressiu... Així de traïcioner... Així de fastigós!

La reflexió també acaba sent la mateixa tot just conèixer notícies d'aquesta mena... que si carpe diem... que si passat-ho bé... que no hi pensis... Però al cap i a la fi t'adones que mai sabràs quan et tocarà. Mai pots dir d'aquí a vint anys... I tot i així és totalment necessari fer aquestes previsions.

Si tan sols visquessim el moment... si només ens preocupessim per l'avui... no hi hauria il·lusió! La il·lusió és el que ens mou per moltes putades que la vida ens ofereixi dia a dia...

Bé, company, em sap greu...

Tremolem!

Abans no acabi el mes estarem, si més no jo, fins a les pilotes de tanta promesa electoral, de tanta exibició de bondat, de tanta al·lucinació col·lectiva!

Sí! Senyores i senyors... la campanya electoral ens espera!!!

Per un costat, el talp Montilla ens recrimina que no siguem una societat prou madura com per no acceptar un debat en espanyol i en un mitjà d'àmbit estatal.

Sr. Montilla: Què li ha passat? A on han anat a parar els pocs militants socialistes catalans? No s'adona que això sí que crea divisió? De segur, tot plegat té un càlcul molt acurat... però pensi que aquest càlcul li pot esdevenir renal.

Sr. Mas: No afluixi!! Aquí s'hi parlen molts idiomes. Si accepta aquesta trampa, segur que surt algú altre i li proposa un debat en àrab, en rumanès, en polonès...

El Sr Mas ens ofereix, com no, una bateria d'ajudes que van destinades a una fracció molt concreta de la societat: classe (si és que el terme encara és útil) mitja-alta, families "cristianes" amb home-dona i fills... I, el més curiós de tot, ajudes a aquells que demostrin ser trilíngües! Aquesta anada d'olla és acollonant!!

La resta de candidats no em mereixen cap mena de comentari. Els d'Esquerra ens voldran tornar a entabanar amb un pacte que miri més les qüestions "progressistes" que les nacionals; els d'Iniciativa, dominats per la por a perdre la poltrona, ens donen pisos "regalats" a tots!

I els del PP (i els poso en un punt i a part) sobren.

Nota: els botiflers del Boadella i companyia ni els vull posar explícitament al meu blog. Només fan nosa!

S'acosta l'hora d'esmolar ben bé les eïnes???

Un núvol passa... els carrers s'han enfosquit...

(Abans no comenci... aquesta tampoc és la cançó!)

És, què hi farem, la verbalització del primer pensament que em va sobtar ahir quan vaig anar a veure la meva àvia a l'hospital.

Em va agafar una barreja de d'emocions, amanides totes elles amb una mala llet brutal.

Per no entrar en detalls, que tampoc em ve gens de gust, ho deixaré en que ha començat (definitivament) el compte enrere.

La seva visió, allà al llit, d'aquella manera, amb aquella mirada perduda dins del no res, se'm va quedar tatuada a la memòria. Em vaig emocionar. Moooolt. Però no em va sortir ni una llàgrima. Tan sols li vaig tornar el somriure que em va dedicar quan la vaig despertar. Tampoc sabia que era jo. Però m'estava agraïda.

Amb situacions així... amb les reflexions que et comporten vulguis o no... amb la certesa d'una irreversibilitat que abans volia ignorar...

Amb tot això una idea havia vist la llum.

Però la llum s'ha apagat quan un núvol ha passat...

i tot s'ha enfosquit.