Torna Serrallonga!!!!

Deia en Pere IV que com el Vallès no hi ha res... ho deia a les Corrandes de l'Exili. Un sabadellenc singular que de ben segur notaria com la vomitera li pujaria, efervescent, amb tota la pantomima muntada al voltant de l'Estatut(et) que ens volen obligar a empassar.

Estava fent inventari dels records, notícies i perles vàries, d'aquestes últimes dates sobre l'Estatut(et) i m'he adonat d'una cosa. I no m'ha fet gaire gràcia, la veritat.

Anem a pams...

Sembla ser que el Parlament de Catalunya va aprobar (amb l'oposició anal del PP) sumant prop del 90% dels representants un text (proposta) on l'acord era l'alegria compartida. I, recordo també, que tothom va brindar (segur que era cava?) celebrant aquesta unió de voluntats.

Després d'aquest miratge momentani, per allò de l'oasi i tot plegat, aquesta proposta arribaria a Espanya a on seria debatuda altra vegada...

Primera pregunta: Si al Congrés espanyol hi ha representats tots, tots, tots, els partits del Parlament de Catalunya per què es va haver de tornar a refer tot el text?

Les converses i les tensions van anar solapant-se dia rera dia. Els punts de desacord eren més que els d'acord. I cada dia ens donaven més arguments per a tots els gustos. Fins que va aparèixer el grup de l'oposició a Catalunya.. Conveniència i Unió i pacta un acord unilateral amb el PSOE.

Segona pregunta: A on va anar a parar tota aquella escenificació de l'acord? Com pot presentar-se un partit en solitari i negociar una cosa, la seva cosa, per a tot el país?

Amb aquesta empenta el ja Estatut(et) arriba al Congrés on és aprobat i llavors al Senat on també és aprobat.

Tercera pregunta: Com pot el Maragal i el Saura, la DeMadre i l'Iceta... demanar-me que voti afirmativament a una cosa que no han fet ells...que ha pactat en Mas solet???

Així en aquest marevallós món que ni en Carrol hagués imaginat estem.

Però que no em fagin entrar en el seu joc. Perquè ja no sé quin joc és. Perquè ja no sé qui està en joc.