Proba superada!

El "Burbujita" ha superat la proba. Estic molt content.

Aquest cap de setmana s'ha evidenciat que el "Burbujita" està en transició. S'ha evidenciat, també, que el procés sembla ser irreversible.

Així, el cap de setmana per terres castellonenques m'ha canviat. M'ha canviat fins i tot el color de pell (i no és el vermell, eh?).

Però no tot són flors i violes... tots els símptomes van portar-nos a diagnosticar-me una insolació. O dit d'una altra manera, vaig agafar un col·locón de sol de puta mare.

Bé, molt bé, el banyador m'anava bé. Era el "rei" de la platja fins que estant a dins de l'aigua vaig veure que a la sorra, davant meu, hi havia un home amb el mateix banyador. Quina putada!!!! Vaig estar tanta estona "amagat" dins l'aigua esperant a que marxés que se'm va arrugar tota la pell. Semblava... ja us ho podeu imaginar el que semblava.

En fi, totes les pors que tenia després de tants anys (més d'una dècada segur!!!) de no anar a la platja es van fondre.

Tot i això, desitjo que no us penseu que aniré gaires vegades més, eh?

Tot té el seu moment i el seu lloc.

Atentament,

el Burbujita

Què m'està passant?

M'he comprat un banyador.

"¿Qué quieres, tarada?"

Com diria en Luter, el rei, l'altre dia vaig tenir un somni. Però aquest més aviat va ser un malson i despert. Sí! Com si hagués patit un episodi catatònic, sense possibilitat d'evitar el que em venia a sobre.

L'experiència em va demostrar moltes coses. Diria que va consolidar, i això no crec que sigui molt gratificant, una idea que feia temps que s'estava enquistant.

La situació, més o menys, tampoc voldria extendre'm en gaires detalls, va passar mentre feiem un descans d'un curs que avui acabo. Un nen (i millor si ho llegiu amb més es i una ge, al final, molt nasal) va treure el mòbil perquè el trucava, com després sabríem, la seva "txurri" (?). La conversa, pel que es podia desprendre de la seva actitud i la seva veu, no era tan gratificant com ell hagués desitjat. A mi això me la pelava, però va arribar un moment on el clímax va ser apoteòsic.

...

-Qué quieres, tarada??

...

- A mi que me cuentas del perro??

...

- Déjame ya con tus rollos, tarada!!

...

Ho deixo aquí. No crec que es mereixi res més.

En fi, després ja poden anar fent campanyes anti violència de gènere o degenerades. Les conclusions a extreure, per mi, són moltes i molt desagradables la gran majoria.

Però us ho deixo a vosaltres.

Quan plou el soci no es mou! Quan neva el soci no es lleva!

Ai!!!

Aquest matí quan m'he llevat he maleït, intensament, tots aquells que ja estaven de vacances. Ja ho sé! Ja ho sé! L'enveja em menja per dins. Però no hi he pogut fer res, de debò!

M'han invaït unes ganes de fer veure que no havia sentit el despertador tan grans que m'he avergonyit de mi mateix. Que cruel tot plegat que al damunt en tinc consciència!!

Us demano perdó a tots aquells que ja esteu de vacances.

Avui, per ser dilluns, tinc la necessitat de fer un punt i a part. Serà que la consciència em manega a la seva voluntat?

I la meva a on ha anat?

P.S.: No hi busqueu cap mena de penediment. No hi ha cap missatge ocult. No estic deprimit. Res de res... simplement, i com deia la cançó, "I don't like mondays!"

Tornarem a lluitar! Tornarem a patir! Tornarem a vèncer!!

S'acosta una d'aquelles efemèrides que cal recordar fervorosament!
D'aquí a poc serà Sant Federic.

Quins collons, oi, que el Losantos celebri la seva onomàstica en un dia tan assenyalat? En fi, són aquells detalls que fan de l'atzar el millor humorista de tots els temps. Efectivament, m'impressionen molt aquestes coincidències "còsmiques".

El dia 18 de juliol es commemora (tot i que molts FILLS DE PUTA segur que ho celebren) l'esclat de la Guerra Civil espanyola, que va enfrontar durant més de 3 anys germans, cosins, pares... de fet, com que no era una divisió territorial, sinó ideològica, aquesta va ser una de les més fratricides de totes les guerres.

Hi ha detalls que s'escapen. D'altres, els han enterrat en l'oblit...

Els rebels (l'única ocasió en que uso aquesta paraula sentint com l'estómag se'm regira) volien dur a terme un cop d'Estat. Tot estava previst. El 18 de juliol del 1936 era un dissabte. Les tropes africanes, fruit de la feina de Millán Astray i el mateix Franco, es mobilitzen el 17 per creuar l'estret a l'endemà i generar una reacció que arrasi amb la legalitat republicana, laica i democràtica (i això és un fet, es posin com es posin). Els seus càlculs els feien preveure que el dilluns 20 tothom estaria a la seva feina i tan sols hauria hagut un canvi a la cúpula del poder.

Però, mira, la gent va entendre que potser era millor fer-hi alguna cosa. D'una intenció quirúrgica (parafrasejant a Primo) van passar a una carnisseria brutal (citant a Arias Navarro).

Desitjo que aquest 18 de juliol, quan es cumpliran 70 anys de l'esclat d'aquest ignomiosa guerra, tothom recordi què va comportar la derrota en aquesta guerra.

Salut i República!!

Visca CATALUNYA!

PERRITO piloto

En els seus orígens la vaga tenia un objectiu molt clar: fer mal a l'empresari amb l'única arma disponible per al treballador. És a dir, no treballar.
Però com tot en aquest món d'abusos, ens trobem davant d'una aberració més. Com si la corda del que és possible es pogués estirar i estirar sense un límit clar.
Vet aquí que el col·lectiu professional més ben remunerat, els pilots d'Ibèria (aprox. 150.000 € anuals), tornen a convocar una vaga ara que comencen les vacances.
I, suposadament, reclamen la nostra comprensió. La d'aquells que els paguem el sou i a sobre ens deixen tirats.
Ai... quants i quants ideòlegs del socialisme es deuen estar retorçant dins les seves tombes! Quants morts, quantes misèries, quantes represàlies s'han ocasionat amb l'exercici del "dret" de vaga per veure, ara, com els senyorets es neguen a treballar.

Blanc...

Vistes totes les reaccions, algunes de massa viscerals, em veig "mig" obligat a dir el perquè de l'entrada dels colors... i perquè el color BLANC era tan "emocional".

Però abans no desvetlli el misteri (o la intriga??) m'agradaria compartir amb vosaltres algunes reflexions:

1a.- Encara no sé com s'ha envolicat tant l'anònim (2+3) i miss google en tot plegat. Que de fet encara no sé qui són. Des d'aquí els/les animo a sorprendre'ns.

2a.- Sembla mentida que no em conegueu... els meus posts no tenen res amagat. Ni doble sentit. Ni missatge ocult. Simplement són el fruit del meu avorriment.

3a.- Estic acollonit amb tot plegat

---

I, després d'aquestes anotacions prèvies...

(ara us hauríeu d'imaginar un repic de timbals....)

El color blanc, que es pot relacionar amb moltes coses, com per exemple...

- La contrarrevolució

- Un casament

- La puresa

- Els albins

- Un gra de pus

- La nata

... em va cridar l'atenció perquè és el color "piju" per excelència. I això és el que no comprenc. Em van enviar un correu d'aquests on es convoquen festes... i la condició sine quonum era que s'havia de vestir íntegrament de blanc.

A mi em va sorprendre aquest condicionant. Simplement.

Hi ha coses, realment, que sempre em sorprendran... Per molt que m'esforci a intentar entendre a la gent.

Espero haver tranquil·litzat moltes consciències amb la meva resposta...

The midnight hour

En l'intent de recuperar-me del xoc emocional que m'ha produït "l'allau" de reaccions a l'última entrada m'ha vingut al cap un pensament (bo! És un bon lloc per a que vinguin pensaments, oi?). Seguint amb la dinàmica mundana que sempre m'acompanya, no voldria que us pensessiu que he descobert algun secret alquimista o quelcom similar. Tan sols m'he adonat que hi ha certes coses que podríem definir-les com a immutables.

Si algun filòsof llegeix aquesta entrada li demano perdó si pixo fora de lloc. Reconec gran part de les meves mancances i, de segur, que la filosofia n'és una d'elles.

Així, amb aquest petit prolegomen, entro en matèria...

La immutabilitat rau en petits detalls... La trobo en petites dosis, tot s'ha de dir, però que reconforten en tant que reafirmen el concepte. D'aquesta manera, certs comentaris m'han demostrat que en el fons res canvia. I si ho fa és de forma imperceptible.

Colors

Els colors, com deia en Donovan, són molts i molt variats.

Hi ha un color per a cada ocasió i una ocasió per a cada color. Tot i que això canvia en funció de la cultura...

El negre és el color del dol, de la mort, de la pesta bubònica...

El vermell és el color de la sang, de la passió, de final de mes...

El blau és el color del mar, del cel, de després del gimnàs (almenys en el meu cas)...

El verd és el color de la gespa, de l'Islam, de la marihuana...

El lila és el color d'un Teletubbie, dels gais, d'aquells bitllets que asseguren que existeixen...

El groc és el color del rovell, del sol, de la meva cara anant a dinar a Monistrol...

Però hi ha un color que "emocionalment" sobresurt dels demés... i aquest color és... definitivament... el blanc.

Algú sap dir-me el per què????