L'últim Tirabol

Sense comentaris... (a part que jo hi era!!)

A por ellos??

Què hi farem!

Vam enviar els "nostres" homes a lluitar contra altres homes, no contra els elements (adaptació jocosa de les cèlebres paraules de l'Àustria).

Val a dir que és millor així... amb un prinicipi prometedor que fa que la gent es confiï per després caure de morros.

Si haguessin arribat més amunt encara dirien allò de "és que s'hi ha d'estar, s'hi ha d'arribar". D'aquesta manera no ho haurem de sentir. Què proutes coses hem sentit ja!

Oé oé oé...

P.S.: Dedicat a tots els comentaristes esportius... NO ES POT DIR BLAT SI NO ÉS AL SAC I BEN LLIGAT!

El Veto! El Veto! El Veto es cojonudo... Cómo el Veto no hay ninguno!

Qui em demostri que ja ho he vist tot en aquesta vida li regalo un viatge al Carib!

No és conya... aquest dissabte vaig tornar a tenir (patir seria la paraula?) una experiència friki d'aquelles que em persegueixen. I, sí, perseguir sí que és la paraula...

Aquest dissabte vaig tornar a anar a un casament. Aquest any a la gent li ha donat per casar-se.

Durant el convit, va ressaltar pels seus mèrits propis una dona. Anava col·locada (suposo que de coca+mam) fins a les orelles. Fins aquí no crec que hi trobeu res d'extrany, però el punt va venir després del dinar...

La dona en qüestió era la muller del pare de la núvia, però no la mare d'aquesta. Se'm va acostar amb la pitrera desafiant i em deixa anar:

"Te llamas Veto? Una vez tuve un novio que se llamaba Veto y estava muy enamorada de él"

Pànic! M'acaba de fotre un tiritu que més aviat semblava un míssil intercontinental. Però la cosa es va complicar una mica més...

"Me duele la espalda, me duelen los pies... y no llevo bragas! Cómo lo ves?" Aaagghhh!!!! La meva resposta va intentar ser diplomàtica... "yo lo veo fresco" (fotia una calor del 15).

La cosa pintava fatal... tothom ja sabia que aquella tia m'havia posat la diana i només feien que riure veient com jo corria amunt i avall mentre ella em perseguia...

Com que aquest blog està la major part del temps en horari infantil no hi posaré les moltes altres coses que van aconseguir fer-me posar vermell.

Així van passar les hores, eternes com mai. El marit només feia que mirar-me malament. Els altres convidats li anaven dient on m'amagava (cabrons!). I ella es limitava a convidar-me a anar al lavabo, rere uns arbusts... Increïble! Simplement increïble.

Cap a l'hora de marxar em demana el telefon. Jo li vaig dir que no li donava perquè sabia que em trucaria. Ah, tot això amb el marit al costat. Quins collons amb la pureta!!!

Alegria... Alegria...

Ja n'ha caigut un altre!

Això de la inexorabilitat del temps sempre m'ha captivat... aquesta vegada ha sigut el Tete!

Tot plegat fa difícil mesurar, tal i com diria entre tic i tic l'amic Monzó, la magnitud de la tragèdia. Pels clàssics, hel·lenístics, la tragèdia era junt amb la comèdia l'essència del teatre. I què és sinó la vida? Com ens comportem des de la consciència fins a la inconsciència?

El fet d'anar sumant a l'Haver tots aquests efectes a cobrar, aquests immobilitzats que el temps ens aporta a la nostra personalitat, fa que el Deure s'hagi d'anar equilibrant forçosament. I per tal d'aconseguir-ho hem d'adquirir certes obligacions, sovint només amb nosaltres mateixos, per a tenir un balanç quadrat. I amb això no vull que penseu en quadrar el cercle!

I ara!

Només desitjo que cadascú s'arrisqui a sumar la seva PiG particular. Reconec que no és una tasca fàcil ni indolora. Però abans de concursar s'ha de demostrar tot.

Oi?

Què sí! Què és un refresc!

Ai!

Avui és un dia de dol... tot i que curiosament tothom va guanyar! Curiositats del món electoral, eh?

S'havia de probar!

Ara ja està tot fet. Què més podríem esperar??

En un dia com aquest només ens queda preguntar-nos per què els anuncis de Font Vella els pinten tant rematadament pijus.

La resta de la humanitat no podrem beure aigua de colors????

Reflexionem-hi, siusplau...

Última oportunitat!!!!!

Si ell ens ho demana... Jo també ho intento...

Diguem NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!!


No us precipiteu...
Abans del 18-J hauríeu d'escoltar al Llac!!!

Amb quina part us quedaríeu??

No em pregunteu d'on ho he tret... però té molta tela!

Mili KK

Sempre que veia una pel·lícula bèl·lica pensava que això de fer la guerra no era tan complicat. Inclús havia arribat a creure que era divertit i tot. Quanta manipulació en el "Món dels Somnis"! Mare meva!!!

Aquest dissabte vaig anar a "jugar" a la guerra. Paintball? Sí, em sembla que se'n diu així. És allò de les boletes de pintura... dos equips... i molta adrenalina! Però no correm...

El primer que fas és firmar un paper (no molt oficial, que diguem) pel qual ells queden eximits de qualsevol responsabilitat. El primer pensament... igual que els metges abans d'operar-te: firma aquí no fós cas que enlloc del menísc et fessim un canvi de sexe.

Així que ja entres amb aquell neguit, difícil d'expressar, però que la teva veu interior no para de cridar.

Acabats els formalismes "burocràtics" passes a recollir la teva granota caqui. I t'adones que no tothom té la mateixa olor corporal. A saber qui s'havia posat allò abans. Però aquella fortor era molt autèntica. Un cop "vestit" ens van donar la màscara (que amb vida pròpia) ben bé podia ser la del zorro... de fet, en feia la pudor.

Resumint, que qui sigui una mica escrupulós... hauria de portar una caixa industrial de pomades per a les panses.

I a córrer!

Vem estar gaire bé tres hores fent el "rambete" pel bosc. Al principi feia gràcia, al final pena. Tot em feia mal... totes les pedres, de llençar-me a terra, havien deixat el seu tatuatge propi a la meva pell. Les boles de pintura esclataven o no... però les que no ho feien també deixaven marca: vermella al principi i blava dos dies més tard. I el pàjaru del "monitor" havia dit que... "no duele... las notas, pero casi no dejan huella". Collons!!!

Rambo era molt Rambo.

Com sempre, el millor de tot va ser la cervesa fresca que ens vem fotre després de tota la tarda amunt i avall, aixecant-me i ajupint-me, corrent i saltant, "matant" i "morint"...

El Silbatu

Quan erem petits i la "senyu" ens parlava de les professions de la gent gran sempre acabava parlant del "senyor" policia. I ho feia d'una manera molt suau, molt dolça...molt tendenciosa!
Ahir, anava per Sabadell amb dos amics i ens vem trobar a un "pàjaru" d'aquests que, segons aquell missatge gravat en el meu subconscient, havia de ser tan bona persona, tan amable, tan servicial i atent... sobretot, atent.
Vès per on, carrer avall estava tallat no sé per quins setze ous. I nosaltres volíem girar molt abans. I li vaig preguntar amb senyes si podíem passar i girar. El col·lega se'ns queda mirant, enlluernant-nos amb la seva calva autoritària i em gesticula... jo baixo el vidre i la conversa, llavors, va anar més o menys de la següent manera...
Jo: Perdoni, podem passar?
Home de Harrelson: És que no en tens prou que et toqui el "silbatu"?
Jo i els altres dos amics ens mirem com dient aquest tiu d'on ha sortit...
I ens caguem en algú (no voldria que això servís de proba davant de ningú. jejeje)
En resum, que no tot el que ens expliquen acaba sent veritat... i que quan els donen la placa i la porra els posseix l'esperit de Harry el Brut de mala manera.
Estil Bushtos????
P.S.: Per quina enigmàtica raó només trobo aquest blog al google posant la paraula "multiorgàsmica"?

La Dieta "Fairy"

He estat fent un repàs de les últimes entrades i m'he adonat que acabo, gairebé sempre, parlant del meu volum corporal.

Suposo que això respon a una preocupació del meu subconscient que s'esforça a fer-se notòria cada cop que pot.

D'acord... acceptem el repte "kàlia"!

El primer que vaig fer va ser apuntar-me al gimnàs. No va ser gaire difícil, la veritat. Però els resultats han sigut mínims, per no dir nuls. (suposo que amb apuntar-s'hi no n'hi ha prou, que hi haig d'anar, oi?)

El segon pas va ser intentar reduir la meva ingesta d'aliments, però el que es té al néixer no es deixa al créixer. I per tant, tampoc he notat res d'especial.

Així que no em queda més solució, dràstica en ella mateixa, que començar la dieta "Fairy".

A l'anunci ho diu molt clar: "amb una gota el greix desapareix!"

Aviam...

Sóc lila?

La cançó, si no m'equivoco de massa, deia... "sorpresas te da la vida...", oi?
La meva sorpresa va ser que 10 anys més tard em van dir que era lila.

Se'm va quedar una cara... en fi, espero que no es compleixi allò de "quando el río suena...", perquè sinó ja he begut oli!

La festa va estar força bé! Llàstima que no feia massa fred. La samarreta no tenia ni una arruga (altrament dit "ben omplerta").

Però tornant a la qüestió... Sóc lila???

Em vaig preocupar... I jo que creia que tenia uns nivells de testosterona prou normals.

Espero, desitjo, que l'any que ve en surti més ben parat, eh???

I, a més, tota la nit amb la brometa del Teletubbie!!

Aghrrrr!!!!!

10 anys!

El temps, i més després de l'amic Eisntein, és relatiu.

El relativisme et porta a diferents perspectives sobre un mateix moment. Res acaba sent immutable davant del rellotge. Aquesta mutabilitat constant de l'entorn i de les coses ens dóna qualsevol cosa menys la certesa del que ha de venir. Ara fa poc que vaig conèixer un fet gens agradable. Una d'aquelles coses que periòdicament et recorda que estem de pas i que, refotudament, no tenim la més mínima seguretat. En resum, que avui hi ets i demà ja veurem...

Acceptant aquesta incertesa de forma positiva em ve al cap que el dissabte aniré de "gorra" (si se'm permet l'expressió) a una festa. Iuju!!!!

Ja fa 10 anys.

Us enrecordeu de la samarreta que duia aquell dia? Jo sí, però del que més m'enrecordo (amb una nostàlgia depriment) és que em passava l'aire per sota. Ara, més aviat, sembla que porti la roba més ajustada que els Power Ranger! Només espero que no fagi fred!! Perquè aniré enpitonat tota la nit...

És curiós... i m'agrada la nostra "involució". Suposo que si evolucionéssim, Alf, no faria 10 anys.