Si t'ajups i veus que tens 4 collons, no és que t'hagis convertit en un superhome. És que t'estan donant pel cul!

Hi ha una via de tren que uneix directament Madrit amb Barcelona.
A cada extrem de la via hi ha un tren en direcció a l'altre punt.
El tren de Madrit surt direcció a Barcelona a les 8:00 am amb una velocitat constant de 100 km/h. El tren de Barcelona surt en direcció a Madrit a les 8:05 am amb una velocitat constant de 115 km/h.
...
...
En el punt mig de la via hi ha una vaca.
...
...
El tren de Madrit veu la vaca i acciona el mecanisme de frenada quedant-se a un metre de la vaca. El tren de Barcelona veu la vaca i acciona el mecanisme de frenada quedant-se a mig metre de la vaca.
...
...
Calculeu!

Llibres

La gràcia que tenen els llibres és la capacitat de transportar-te a llocs i moments molt intensament. T'hi porten al teu ritme, a diferència del cinema que t'obliga a seguir el temps forçadament. Així, un llibre el pots tancar per uns segons... o per uns anys fins que la reflexió que t'ha provocat hagi quedat resolta. A més, la lectura d'un llibre implica solitud, silenci, relaxament...

D'aquesta manera un llibre adquireix tot de connotacions impossible de transmetre sinó en comparteixes la lectura. Això t'uneix a qui l'hagi llegit. Cada un es queda amb allò que més el toca, més el conmou. I durant una conversa aquests punts de vista es complementen d'una forma increïble. Compartir un llibre és una gran ocasió per conèixer a qui tens davant, ja que les seves reflexions sobre un mateix fet poden ser totalment diferents a les pròpies i això et permet aprofundir d'una manera molt més directa en el sentir, el pensar de l'altra persona.

2 litres de coca-cola?

Quines coses que té la vida!
L'altre dia em van explicar una anècdota. Res de l'altre món. I, ves, em vaig muntar una pel·lícula de puta mare. Resulta que no. Que tot era molt més senzill. Però jo ja tenia tota la història muntada, amb els papers repartits i a punt d'estrenar. Quins collons! jejeje
I, clar, pensant i pensant... m'ha vingut al cap que tot plegat sempre és més fàcil del que volem creure. Totes les coses que ens expliquen o que veiem NO poden ser tan complicades com les acabem creient. Però tot i així ens entestem a fer-nos aquestes pel·lícules increïbles. I el que és més curiós de tot és que ens les creiem.
Total, que sembla una tonteria. Que vistes les coses des del filtre de l'humor es suavitzen molt. I, a sobre, m'ha servit l'experiència de la coca-cola per reflexionar molt. Curiós.
Tot s'ha de dir, en honor a la veritat, que la Princesa va engegar el procés. Si no m'hi hagués fet pensar no hauria arrivat a aquesta conclusió.

Salut!

Un almax no hi farà gaire...

Vencedors i vençuts...

Davant de la nova situació política a l'Estat tornen a sortir les veus que s'entossudeixen a subratllar la constant humana entre el bé i el mal. Enllaçant amb l'anterior entrada, no voldria deixar passar l'oportunitat de fer una reflexió sobre la manera en la qual "recordem" el passat. He posat entre cometes la paraula perquè el record, com a tal, és fals. Tan sols queda una visió, determinada per multitud de factors i interessos, d'un episodi, d'un procés, d'un període...

Us sona la frase "la Història l'escriuen els vencedors"? Res més lluny de la realitat.

L'origen de la Història se situa en la necessitat de la justificació. Justificar significa donar un cert caire de validesa moral a una realitat.

Partint d'aquesta premisa, la Història no és res més que un procés de maquillatge a gran escala, de la consciència compartida. I qui es maquilla es vol veure atractiu, bonic. D'aquesta manera, qui es permet el luxe d'escriure la Història també hi vol sortir ben parat.

Quant d'interessada és la Història! Us heu preguntat mai per què Napoleó és el paradigma dels bojos mentals? Per què Hitler és presentat com un psicòpata paranòic? Per què la Unió Soviètica era un gulag immens segons tots? Per què els del Kuomintan van ser tots uns degenerats? Per què els soldats de l'exèrcit imperial japonès eren antropòfags i assassins en massa?

Són exemples de la manipulació històrica.

Ara, actualment, tenim molts d'aquests exemples. El "president" del Pakistan és un general colpista que té sota arrest domiciliari a la presidenta electa del país. Per què no se'l presenta tal i com és? Els EUA estan darrera de tots els complots desestabilitzadors de l'Amèrica Llatina i part del Pròxim Orient. Per què no surt a la llum pública?

Vencedors i vençuts...

La gran mentida està servida.

Mengeu-ne amb moderació.

El mal d'estómac està assegurat.

Tornarem a vèncer...

"Estem davant d'un moment històric."

Aquesta afirmació em fatiga. Tot, absolutament tot, és Història. Per què aquest moment és més històric que altres? Podríem resumir-ho en que afecta directament a una situació. Però les situacions sempre són fruit de la interpretació (no voldria polemitzar amb qüestions filosòfiques sobre la percepció de la realitat). Nosaltres hem de processar la informació per a assimilar-la. Així, tota situació és interpretada. I tota interpretació, necessàriament, és subjectiva. La subjectivitat comporta l'aportació de valors del subjecte. I, aquí és on volia arribar, els valors són molt perillosos. La perillositat dels valors rau en el maniqueïsme que implica. Tot passa a tenir dues vessants. Una de bona i una de dolenta. És l'etern diàleg dels contraris. Per a poder definir una cosa has de saber què no és.

La pau que s'ha proposat al País Basc ha col·lapsat a la classe política.

Estem davant d'un moment difícil, però a la vegada, esperançador. Si la lluita política de l'independentisme pot donar-se pacíficament hi surtirem guanyant tots!!!

Catalans i bascos, ara més que mai, tenim l'oportunitat de seguir endavant.

Visca la terra!!

Solitud...

Avui ha sigut un dia moooooooooolt llarg.
Aquest matí, quan encara tot just sortia el sol, he baixat amb el meu pare cap a can Fanga.... l'home s'havia d'operar un genoll.
I, jo, bon fill, l'he acompanyat.
Fins aquí res d'anormal... però, clar, ja que hi era m'hi he quedat tot el dia.
Barcelona pot ser una gran ciutat. No ho dubto. A més, conec gent que hi viu i sé que em dirà que estic ple de prejudicis provincians.
Cap problema!
Però és que m'he tirat tot el dia SOL a la gran ciutat. He esmorzat sol. He dinat sol. He berenat sol. He fet la cerveseta sol. He fet el cigarro sol...
I és que a Barcelona no m'he pogut sentir de cap més manera.... que SOL.
Per sort, l'operació ha anat prou bé i hem pogut tornar a la civilització a una hora prudencial....
Perdoneu-me els habitants d'aquella jungla, però Barcelona us la regalo.
Sincerament....

Ah, aprofitant l'avinantesa....

G-O-R-A E-U-S-K-A-D-I!!!!!

Enhorabona!!!

La roda del temps és imparable. Ja tornem a tenir aquí la Primavera.

És el moment de les al·lèrgies, de les dones ceba, del descontrol (si encara pot anar a més) de les hormones, de les primeres calors...

Bé. No p¡nta malament del tot, oi?

Bona Primavera a tothom!!!

Si no vols pols no vagis a l'era...

Avui és un d'aquells dies atípics. La setmana passada va ser més suau perquè estava convençut que seria festa aquest dilluns. Però, curiositats del destí, hem vingut tots a treballar. Tot i així, la feina no està sent tan dura com se'ns havia promès. Serà la verbalització d'allò que "no hi ha mal que per bé no vingui"...

I, vès per on, ara no estic massa enfeinat (i ja sé que més d'un de vosaltres es fotrà les mans al cap i cridarà: "si aquest tiu no treballa mai!!!" jejjejeje).

Anant per feina...

Jo em preguntava, després de la "ressaca" del botellón a Ciutat Vella, què hagués passat si la Jefa Tura no hagués enviat les porqueres. Diuen que s'hi van concentrar entre 200 i 300 personatges amb l'exclusiva intenció de fer mal. Ja podria ser, clar... però a qui es referien concretament? Als policies, oi? Si no vols pols no vagis a l'era.

La nostra heroïna (perdonim, honorable consellera, que li posi un nom tan lleig) ja ha avisat que per la propera ocasió n'hi portarà més.

En alguna altra entrada recordo haver-ne parlat... però un estat sempre ha de ser repressor. És una qualitat pròpia del poder que no té autoritat.

"lo prometido es deuda"

Ha tornat a passar una setmana.... i torna a ser dilluns. Una promesa és una promesa i jo assumeixo les meves... així que...

Avui torna a ser dilluns. La setmana que vem despedir ahir... com us ho diria... va ser diferent. Quan us vaig prometre que en parlaria no entrava en el meu enteniment les conjuntures que s'han donat. Però m'hi vaig comprometre.

Bé, la setmana va tenir de tot. Coses bones i coses no tan bones. Però una cosa sí que va tenir. Va ser prou diferent. No he tingut temps per avorrir-me. He dormit poc. He viscut un control "atípic" de la Benemèrita. I un de virtual dels Mossos. Una setmana amb sensacions fortes, expressions intenses de sentiments. També he tingut situacions per recordar i, d'altres, per oblidar. Tot i així, totes formen part de mi i, en conseqüència, no me'n desprendré mai.

Tot això s'ha produït durant la setmana "laboral". Durant el cap de setmana, per sort, tot ha sigut rutinari. I això és resumeix en la fusió home-moble. Correcte, li vaig tornar a fotre una pallissa al sofà! Li agraeixo, intensament, a qui inventés aquest moble el seu gran encert!!!!

Visca el sofà.

Aquest dilluns no us prometo res... complir les promeses no sempre ve de gust.

Salut i República!!!

80%

Una vegada en Woody Allen va sentenciar que el 80% de l'èxit era estar en el lloc i en el moment.

Aquesta afirmació és molt més profunda del que a priori pugui semblar.

Sovint creiem que la vida ens ha de donar, oferir, regalar (poseu-hi el verb que més goig us fagi), tot el que ens mereixem... o creiem merèixer. Però aquesta manera de pensar ens condueix inexorablement cap al passotisme, cap a una actitud contemplativa. I jo pregunto (em pregunto) si no hi som, si no estem en el moment i en el lloc, com podrem retreure-li a la vida res? És com l'acudit aquell... a mi no em toca mai la loteria, però tampoc compro mai cap dècim.

Ara, l'altre 20% ja no depen de nosaltres.

Total, no ens desanimem... un 20% ve a ser un "quintu".

I un quintu te'l veus d'un glop!

Darwin loves Xita!

Una proba més de que l'evolució no ens ha separat tant dels nostres cosins.

Que els primats som molt iguals entre nosaltres és un fet contrastat, però que ho siguem tant ja m'està preocupant...

En un parc d'una ciutat xinesa on els micos hi viuen lliurement s'han rebotat per la manca de femelles. Sí! jejejejejjejejeje! Els tius (micos) s'han revolucionat i practiquen el vandalisme i la violència gratuïta amb tot i amb tothom.

Què? A on estan ara els del Disseny Intel·ligent?

Sí senyor! Darwin tenia raó i el sr Vicente Bosch es pot fotre les seves caricatures on més gràcia li fagi.

En fi, i si la Xita hagués fet el mateix amb el Tarzan?... penseu-hi!

Robin & Batman

En Robin arriba a Gotham City. És de nit. La buidor omple els carrers plens de brutícia. Es troba sol. El seu enigmàtic company no apareix. Han quedat a una hora i a un lloc en concret. Què estarà passant? Aquesta pregunta li rebota dins el cap. Es va posant nerviós. Cada segon que passa tot esdevé més críptic al seu enteniment. No pot ser. En Batman mai l'havia deixat penjat. Aquesta idea el tortura. Cap al final del carrer es retalla, sota la tènue claror d'una farola, la silueta d'algú. En Robin es posa neguitós. Una rialla tètrica es projecta des de la silueta. Qui serà? Què estarà passant? Un nus a la boca de l'estómac li recorda que alguna cosa no va bé...

Sona el despertador i haig de llevar-me. Quins collons! Altra vegada no puc acabar un somni. Perquè serà que tots els somnis s'acaben en el seu punt més àlgid??

Res. Em llevo. Em rento la cara i marxo cap a treballar. M'adono dels danys col·laterals de les cerveses d'ahir a la nit...

Quin dia és avui?

Dilluns
8:00 am
Castellar
...

Altre cop és dilluns. Com diria el dels rissos... "esto és increible". Cada cop tinc més la sensació que el dia de la "Marmota" m'ha atrapat. A mi no em sona aquella melodia, més aviat el Federico. Però pel cas ve a ser el mateix. I també he intentat, sabent què passarà a cada moment, posar-hi remei i/o/u rectifiacar-ho. Però jo no sóc un actor de jolibú.

Altre cop és dilluns. Tinc el cos massegat del cap de setmana i del sofa-non-stop. Semblava molt còmode quan el van portar. Ara, o l'he gastat massa, o estava equivocat. Em fa mal el coll i l'esquena.

Altre cop és dilluns...

Així que a prendre pel sac la setmana passada i comencem aquesta amb la il·lusió que es mereix. Anem sempre endavant, com deien els sopeta.

I d'aquí a una setmana en tornem a parlar.

Tic... tac...

XOFF! (per enèssima vegada)

No heu tingut mai la sensació d'estar-la cagant, no sabent encara perquè, però no poder fer-hi res per parar-ho?
Aquest matí ho he experimentat. Ha sigut com violent, dins del seu context.
A mesura que anava parlant anava sentint un "XOFF!" de fons del 15!
És una de les meves peculiaritats més coneguda, ja ho sé.
Com que avui n'he sigut conscient, i he recordat tots els altres "XOFF!" memorables en el meu haver... aprofito per disculpar-me de forma genèrica i global (que la paraula està de moda).

Sempre vostre, Soci.

Qui avisa no és traïdor...

El temps ha passat. Tots els meus pronòstics s'estan fent realitat. Merda!!!!

No em digueu que no us vaig avisar a temps, eh?

Ja noto com la suor freda em ressegueix tot el cos...

Ahir ja vaig veure'n alguna. Ahhgg!!!

La seva contemplació va tenir un efecte fulminant!! Inclús jo que "sabia" que podia passar vaig ser víctima indiscutible. El ducados que tenia als dits se'm va consumir, fent una alegoria perversa, impunement. El filet de baba em va tacar la samarreta. Brr!!!

Encara hi som a temps!

Marxem! Fem-nos eremites! Qualsevol cosa, però ja!!!!

Quan hagin arribat totes les "Dones Ceba", que ara sí que serà aviat, estarem perduts!

Resum de la simptomatologia provacada per les "Dones Ceba":

1. El cap petit domina al cap gran.

2. Reducció temporal (fins que ja ha desaparegut la visió) del volum abdominal.

3. Mirada perduda i de babau.

4. Moviments inexplicables i inconnexos del nostre cos.

5. Nerviosisme.

6. Desorientació.

7. En casos aguts, contractures al coll (molt doloroses).

Si veieu que patiu algun d'aquests simptomes o que els podeu patir aviat... correu!!!!

Bicos is mai fren!

Hi ha persones que tot i tenir una trajectòria vital molt marcada, molt definida, es troben amb alguna experiència o persona que els marca de tal manera que tota la seva vida fa un tomb, un gir inesperat.

Aquest és el cas del nostre il·lustre Josemari.

Un home creat (sí, no és com la resta dels mortals) a l'Espanya més profunda, amb uns antecedents familiars dignes d'un líder espiritual... Un home inbuit de l'energia pròpia d'un superhome (quants kilòmetres va córrer en quin temps?)... Un home que domina idiomes (ja ens ho va demostrar amb el català i després vem poder gaudir del seu accent, natiu, anglosaxó)... Un home ideal per a anunciar dentrífics...

Ja ho veieu... un home únic!

Doncs aquest home únic (per sort dels nostres descendents!) ha canviat tota la seva vida, la seva manera de fer, després de conèixer a un altre desafiament de la naturalesa. Correcte. M'estic referint al Jordi Arbust.

Total, aquest cap de setmana he anat veient les imatges de la "convenció" pepera i he vist que és una calcomania de les dels dos partits USA. Inclús n'han copiat el nom.

No són ells els que defensen tant l'Espanya inamobible? L'Espanya rància? L'Espanya "una grande i libre"?

Serà que no hi ha maneres de fer les coses que sempre s'han de mirar en el mateix mirall!

No comment

ATENCIÓ!!!

ATENCIÓ!!!

Algú el coneix???

Jo, després de veure la foto, no el voldria conèixer!

Ah, no estaven cagats (en el moment de la foto, almenys)

Catwoman

El món dels súper herois sempre m'ha agradat. Des d'un punt de vista polític ha tingut des de l'origen una motivació total. Superman porta els colors de la bandera USA, Batman neteja els carrers de mafiosos i deixalles humanes, els 4 Fantàstics defensen el món de l'amenaça constant d'éssers amb un to de veu peculiar de les ribes del Moscova... i tots, sense cap excepció coneguda, són nordamericans.

Però d'entre tots ells n'hi ha un de molt especial...

Catwoman!

D'entrada està clar que m'agrada més la Catwoman vestida que qualsevol dels altres en pilotes (i tots porten malles, curiós oi?). Però aquest component anàrquic que la domina és el que més m'agrada d'ella. Té la llibertat d'un felí, amb tota la indisciplina que això comporta.

Total, Catwoman, estic en perill.... vindràs a rescatar-me???