El xiringuitu freudià...

Benvolguts... bentrobats...
Avui m'he llevat més tard del que hauria de ser habitual i, la veritat, ha sigut tot un plaer. Total, només he dormit una hora més. Però recony! l'he ben notada.
La qüestió, que mentre feia mandres al llit he tingut una visió. I la maria no podia ser perquè ja feia hores que havia apagat el petardu. Estava a la platja (i no vull comentaris perversos ni iròncis al respecte, eh?). Davant meu, l'horitzó. La sorra m'arrebossava la roba. Jo, ajegut sota la nit estelada, mirava el vaive de les onades i escoltava com anaven fent brumera quan tocaven la sorra. Un airet suau, fresc, m'acariciava el clatell. Així portava descansant ben bé una hora llarga. Tot un plaer. Després, he mirat al meu costat i hi tenia un paquet de trucats. Puta mare! Era el que desitjava. M'he encès un i n'he saborejat tota la nicotina (i suposo que també la llarga llista de sorpreses que porta incorporades). Després he pensat que potser a l'altre costat hi tindria una cerveseta. A poder ser, un quintu gelat. I... premi! Hi era. L'he obert i he anat fent glopets acompanyat per la música de les onades... Després he pensat en demanar un altre desig... però m'ha fet mandra. Pel que anàvem, que estava allà, en el paradís dels col·loquetes, quan m'he adonat que m'estava pixant. És quan he entès que havia fet bé de no desitjar res més. No hi ha cosa més rància i vergonyosa que tenir el Jimmy pensant en altres coses quan se li ha girat feina.

Algú em pot interpretar aquest despertar tan freudià? Jo tinc les meves "dues línies principals d'investigació", però diguéssim que no estic preparat.

Segurament, però, serà el meu subconscient que s'ha unit amb tots vosaltres en aquesta patètica creuada de portar-me a la platja. Si és així, tots, el meu subconscient inclós, esteu arreglats! Visca la vida des del Xiringuitu!!!

Del polvo venimos y al Barro acabamos...

Divendres...
Sabadell ciutat... l'alter ego de Sin City, suposo...
Altes hores de la nit...
I sorgeix la pregunta: "Què fem?" (millor que et preguntin això a que et diguin... "hem de parlar")
L'auto-resposta no es fa esperar. "Anem al Barro". Recony! Quins records del Barro! Feia com uns vuit anys que no el trepitjava... si inclús juraria que no tenia cap cana, llavors.
Però va ser arribar a la porta i visualitzar una mítica pel·lícula. Qui l'endivina?? Doncs sí, el Projecte Manhattan! Bé, de fet, era una barreja entre el Projecte Manhattan i la cabina del Dr. Who. Cago'm tot! Un cop a dins semblava ben bé que havia atravessat un bucle espai-temps o alguna cosa pitjor. Només entrar vaig patir, m'atreviria a dir, el Sindrome d'Sthendal, però a la inversa. Vaig recular fins a quedar-me tocant d'esquenes a la paret. I aquell món va començar a orbitar davant meu. Havia un pàjaru, d'uns cinquanta anys, amb tot de pústules rere el coll. Una mica més i em surt un herpes pensant que se li rebentaria una a la meva cara. El coloqueta no s'havia ni com es deia, segur! Vaig omplir el pit de coratge (bé, coratge i ful, suor, i hormones desfassades) i vaig descendir a la catacumba. Allà estava tranquil. Vaig tenir un moment de lúcidesa i vaig veure que tot el que he aprés últimament sobre seguretat estava equivocat. Allò era el paradigma de la seguretat.
Tan hi feia...
Vaig sortir d'allà poca estona més tard. I una idea em va acompanyar fins al cotxe: "tant he canviat?" Vuit anys enrere no havia ni pensat en res de tot això. I ja ho coneixíem com el Guarro!
Ai... el temps... que tot ho espatlla... que tot ho distorsiona...
El dissabte pel matí, quan em vaig llevar, vaig entendre que no havia sigut un somni. De la mateixa manera que Teruel Existe, el Barro també. Quins collons!

yanky yonky

Sempre em preguntaré per què el May Flower no es va enfonsar abans d'arribar... Amb la de catàstrofes marítimes que hi ha i aquell vaixell va aconseguir arribar al Paradís sense novetats.
Els anglesos sempre s'ho han currat de puta mare... cosa pudenta fora del ventre... si qualsevol personatge els feia nosa a casa l'enviaven a l'aventura: Amèrica del Nord, Austràlia... i després totes les guerres en les quals també se sentien "obligats" a salvar al món també eren nodrides de la crem de la crem...
I, passat el temps, els descendents d'aquella embarcació de nazis (permeteu-me l'anacronisme) ens volen portar pel camí de l'amargura.
WASP: White Anglosaxon People.
Així ens va... El principal país importador i consumidor de drogues lluita incesantment contra els altres països que també ho fan. El principal fabricant de tabac prohibeix el seu consum inclús dins de les cases dels seus contribuents. El principal productor de pornografia a nivell mundial qualifica "La ley del Deseo" com a pel·lícula X i, a més, vol prohibir que les animadores tan de Futbol Americà com del Basquet ensenyin les seves "vergonyes". El principal país distribuidor d'armes (hi ha una esmena a la seva constitució que reconeix el dret a anar armat per a l'autodefensa!) és el que invaeix qualsevol altre perquè la seva població té un accés massa fàcil a les mateixes.
Però si tot això no fós suficient... s'inventen la Màquina dels Somnis... Hollywood és l'abocador des d'on ens omplen de merda i d'il·lusions... des d'on ens marquen el camí de l'"èxit"... des d'on ens diuen com hem de viure...
Total, els yankis són tots uns yonkis. Sinó, no entenc com poden exportar a la resta del món tot allò que a ells els molesta o repugna...