Poseu un Jordi a la vostra vida...

Hola!

Queda un dia, si no comptem aquest, per a no tornar a fumar a la feina ni a molts llocs. Les amenaces, per a ser verosímils, s'han de complir. I aquesta la compliaran inevitablement en menys de 72 hores. El temps serà tan relatiu com us sorti de... però, com a temps, és finit. Així que aneu saborejant les darreres pipades que fareu a la vostra vida laboral. I'm sorry...

Posats a acabar-se, curiosament, s'acabava aquest 2005. Ha sigut un any molt bo, tot i que no acaba com m'hagués imaginat. A part de la restricció de nicotina a la meva dieta veig a venir futures restriccions afectives. O dit d'una altra manera, la meva familia minvarà aviat...

Però tornant al 2005...

aquest any ha sigut molt gratificant. Va començar molt bé en molts sentits i he tingut el plaer de disfrutar aquests inicis durant les quatre estacions. I la gràcia és que sense vosaltres no hagués pogut disfrutar-lo de la mateixa manera. No em queda cap més remei (satisfacció) que agraïr-vos-ho sincerament.

El Peter em demana que també us fagi arribar la seva més sincera gratitut.

I, bé, desitjant que el 2006 poguem compartir-lo de la mateixa manera i al mateix nivell que aquest 2005 que ja ens abandona, us desitjo el millor dels millors per a l'any vinent. Ergo, poseu un Jordi a la vostra vida!!!!!!

A on anirem a parar...

L'altre dia tres persones no humanes van prendre el protagonisme en tots els mitjans de comunicació. Els tres desgraciats entraven a l'olimp de la Barbàrie després d'apallissar, ultratjar i cremar viva a una persona. Tots els diaris es van afanyar a preguntar-se per què. Suposo que el que els desorientava era l'extracció social d'aquells dats pel cul (més que res perquè a hores d'ara ja deuen tenir l'esfinter de la mida d'una cistella de bàsquet).

El per què, ara, no em preocupa gaire. Hi ha tanta gent amb ganes de viure que només falta que vinguin tres il·luminats de la vida que creuen tenir la sagrada missió de netejar-nos els carrers d'aquelles coses que tothom evita mirar. Però hi són. I si hi són és perquè ho hem permès. Tocades d'ous com les que ha aprovat l'ajuntafems de Barcelona no ho solucionaran. Ben bé al contrari, intenten amagar-les.

Ara que porto uns quants dies, interminables, dins d'un hospital m'adono que la vida és una cosa molt preuada. Ningú se'n vol desprendre. Doncs algú els ho hauria d'explicar a aquells tres bords.

Resumint, i com deia en McCartney... Live and let die.

Fum! Fum! Fum!

Ja ha passat un any més. Ja tornem a tenir les festes de Nadal a sobre. Iuju! Bé. Com cada any ens inunden amb missatges, alguns directes i altres més subliminals, sobre la suposada felicitat que ens ha d'embriagar durant aquest dies assenyalats. Sempre és igual. Ens atabalen tant amb aquests missatges que si no et sents feliç per algun motiu t'empenyen cap a la fustració més cruel. Si tothom a de ser feliç tu no pots quedar-ne'n al marge. Això està molt bé. D'acord. Però no tot són flors i violes...

I el més curiós és que poca gent de la que conec és del tot feliç. Jo, com a persona que millor conec, sóc el primer en posar-me dins del sac. Però no defalliu! No us rendiu abans d'hora! Acabaran les festes i haurem de reiniciar l'any de la mateixa manera. Com si es tractés d'un càstig tantàlic iniciarem l'any intentant no repetir els mateixos errors que l'any finit hem repetit fins a l'extenuació. Intentarem no ser tan tossuts, tan pesats, tan babaus, tan festers, tan drogadictes, tan il·lusos, tan... I això ens tornarà a motivar per a enfilar l'any amb l'energia necessària.

O sigui, BON NADAL A TOTHOM! A la Campaneta, a la Princesa, a la Kate, a tots els meus amics i amigues... a tots aquells que anònimament passen pel meu costat i no en sóc conscient.

Cago'm els xinesos!

Els xinesos són la polla! Ells i les seves paranoies sempre ens afectaran. Qui sino un poble que va desenvolupar la tortura amb refinaments insondables podria inventar quelcom tant aterrador com els.... EXÀMENS??????

Resumint, que...

avui he tornat a fer un examen. Ja no sé quans n'he pogut fer... i el més curiós és que tampoc em puc imaginar els que em queden per fer. Digueu-me avorrit, però l'eina si no es fa servir es rovella. I quan hi anava, a fer-lo, he notat aquella sensació de nervis, d'ansietat, d'inseguretat, d'incertesa... com si Pandora m'hagués obert la caixa dins del cap. En acabat, havent-lo entregat, m'ha posseït la calma d'una manera asfixiant. Tota aquella amalgama de sensacions ha donat pas a la relaxació més intensa.

I després diuen que amb la pràctica tot es domina.

Ara he acabat aquest "fotut" curs de Prevenció de Riscs Laborals. M'agafo unes "merescudes" vacances neuronals i pel gener en començo un altre.

No més rovell!!

A prendre pel cul!

A molts de vosaltres ja us l'he reenviat, d'altres ja el tenieu... però desitjo en que tots coincidireu amb mi en que el tros de bord que ha penjat aquell paper en algun Alcampo de les profunditats tenebroses d'Espanya ens vol tocar les pilotes. Doncs mira, ho has aconseguit cabronàs!!! Quina obsessió tenen a Espanya amb nosaltres...

No serà un complex d'inferioritat mal expressat???

No serà el mal gust de boca del desastre del 98 ja que nosaltres l'hem superat?

No serà que s'avorreixen de mala manera???

No serà que no s'atraveixen amb francesos, anglesos, alemanys...???

La qüestió: feia uns dies deia que això dels boicots no era ni lògic ni normal.... però la mala bava m'està posant d'una mala llet del 15!!

B O I C O T ! ! ! !

però es pot passar molta set...

La cultura popular, sovint, té frases per a totes les situacions. Una d'elles "d'aquesta aigua no en beuré" li està caient a sobre al pobre Oleguer Presas com un diluvi. I és que en el món del futbol els principis, si no són econòmics, brillen per la seva absència. Res, que ja tenim el nostre "alternatiu" particular convocat per la temible sel·lecció españññola. Aviam, potser triomfa i tot el noi.

Això dels principis inviolables és una cosa que només tenen els màrtirs. I precisament per aquest fet els maten. Curiosa elecció. Al cap i a la fi, i aquí li donc tot el meu suport al nanu de Sabadell, d'aquí a uns anys (en això de la pilota no poden ser pas gaires) ja ningú el recordarà. Passarà a ser, altra vegada, un ciutadà anònim i que per fi podrà tornar a defensar idees pròpies. Ara per ara ho té difícil.

Com era allò??

Ah, sí...

Visca el Barça i visca Catalunya!

En fi...

Nick Camen in memoriam

Diuen que el món de la música, de l'espectacle, està ple d'estrelles. Però n'hi ha que són només fugaces. És el cas del nostre sempre estimat Nick Camen. De fet, són personatges creats per al moment. És el que ens ha ensenyat Operación Truño. No cal ser el guanyador, només vendre discos. Així, la Rosssa d'Espanya, ja no surt per enlloc! I amagar-la no havia de ser pas fàcil. Ara, això de la música ja no és ni un món de creació ni un món de talent. Ha passat a ser un món de marketing, d'imatge. I nosaltres sóm les víctimes d'aquest consumisme brutal.

Però tot plegat és així de trist. Si et fas cantant pots tenir les hores més comptades que el Torrebruno a la NBA.

I promise myself...

No tinc cap pressa

Arribaré un dia a creure que realment hi ha esquemes espai-temps que es repeteixen. Potser sóm nosaltres, l'espècie humana en general, que a l'interpretar la realitat que ens envolta hi apliquem el mateix procés d'anàlisi. Però hi ha axiomes que semblen perseguir-nos més enllà del progrés generacional. Una d'aquestes veritats inamobible és que la mort glorifica. Ahir va fer 25 anys que van pelar al John Lennon. La notícia no tindria més importància si no fós que la persona ha passat a ser mite. I la mitificació genera adoració, pas previ de la religió. El dolent, en Mark David Chapman, ocupa la seva fracció del yin mentre que en Lennon, expandit dins del yang, és glorificat eternament. Però a dins del yin sempre hi ha una part del yang, i viceversa. Gràcies a la filosofia oriental per il·luminar-nos amb aquesta gran veritat. Per a ser bo, has de tenir una part de malesa. No existeix una cosa sense l'altra.

Per què hem d'esperar a que la dalla talli el fil que ens uneix a la vida per passar a la glòria? Hi ha alguna manera d'arribar a la mitificació en vida (i no ser un futbolista, clar)??

De totes maneres, l'únic que va sortir guanyant amb la mort d'en Lennon va ser l'editor d'en Salinger. Per dir-vos que em vaig llegir "El vigilant en el camp de sègol" pel simple fet de ser aquesta l'obra que en Chapman tenia com a llibre de capçalera.

Bé, de totes maneres, si la mort és el peatge a la glòria li poden donar molt pel cul!!

Let it be...

Super 3

Ahir vaig anar a una festa d'aniversari d'un amic meu. En feia 30. Espero, tampoc és que em fagi molta gràcia, atrapar-lo i si pot ser doblar-lo. Va estar molt bé. Veure que arribes a una edat i els amics et segueixen allà on ets t'ha d'omplir. És com fer un examen i veure que has tret bona nota. És el reconeixament de la feina ben feta. Però 30 són molts! Jo, que encara sóc "veinteanyeru", ho vaig viure com... no sé... com a preludi de que l'any vinent (i total, són 2 mesos) també entraré al Club Súper 3. Bé, de fet ja en sóc soci. I, clar, com que entro al Club per la porta gran (l'any vinent ja tindré una hipoteca que em perseguirà la resta de la meva vida laboral) em fa com una mica de por. Suposo que hauré de matar definitavament al Peter. No és que em vingui de gust, però o em compro un pot industrial de Gracian 2000 o deixo d'anar de festa. L'arròs, més que passar-me, m'ha adelantat i ja deu ser a Andorra!

El dia 13 de febrer de l'any que ve entraré al Club Súper 3 i, espero, que això m'ajudi a replantejar-me el meu devenir d'una manera seriosa. (ho estic escrivint amb el nas, perquè tinc tots els dits de les mans creuats!!).

Salut i República!!!!

El Pont (què hi farem!)

Aquesta setmana se celebren dues festes d'allò més peculiars. El dimarts, dia 6, la gran majoria de la població celebra l'aniversari de la Prostitució Espanyola; una minoria, l'aniversari d'un col·lega nostre (felicitats, Chama) . Dijous, per una altra banda, se celebra la Immaculada Constricció. És curiosa aquesta coincidència. En la mateixa setmana es juxtaposen dues expressions, en principi, molt distanciades, però que en la realitat semblen estar massa a prop. És la constatació que, en el fons, la Prostitució Espanyola no és realment aconfessional, oi?

Bé, jo voldria donar les gràcies des del meu Speaker's Corner particular a tots aquells que feu pont. Sí, decididament. Jo no el faig, però la vostra absència a la carretera ha sigut un detall.

Salut!

Definitivament, Déu és del PP!

Arribo a casa i el primer que veig a la tele és un helicòpter que en l'intent d'alçar-se cau donant tombs i, finalment, s'estavella. Veient-lo caure m'adono que hi porta una bandera espanyola immensa dibuixada al ventre. Penso que potser, això, és un missatge oracular... però, definitivament, Déu és del PP. A dins hi van el Mariano Rajoy i l'Esperanza Aguirre. Han sobreviscut sense cap rascada. Renego instintivament d'aquest demiürg a la vegada que imagino l'olor que ha hagut de quedar impregnada dins de l'helicòpter. M'assec a taula i començo a dinar. A la segona cullerada em sembla sentir al Paniagua, Acebes de primer cognom, desentrellant una trama, pèrfida, ordida per l'omnipresent E.T.A. per a acabar amb els nous Centinelles d'Occident. M'empasso el menjar fent l'associació d'idees entre el borinot aquest i en què es convertirà el que em baixa per l'esòfag. Acabo entenent que se'm pot regirar l'estómag i intento pensar en alguna altra cosa. I tan sols desitjar-ho m'aflora el record d'aquest matí, a quarts de set, quan l'inimitable Federico vomitava paraules sobre E.R.C. i el seu entorn. És quan m'adono que s'està cagant en mi, ja que he sigut militant d'aquest partit. La gana m'ha abandonat.