Aquell Senyor que m'amaga les coses...

L'altre dia li estava donant voltes...
què som realment nosaltres?
La pregunta no és una obvietat.

Aquests últims dies se m'ha evidenciat, revelat, unívocament. Nosaltres som records. No hi ha més. Tan sols la nostra memòria ens atorga identitat. Sense ella deixem de ser nosaltres per passar a ser qualsevol altre. I, a més, la gent no existeix si no és recordada pels demés. Ara començo a entendre a tota la munió d'histriònics que han amenaçat a la humanitat tan sols per a ser recordats. Això, simplement, els fa eterns.

Si deixem de tenir records sobre algú, aquest algú desapareix. El pots tenir davant i no reconèixer-lo. Ha, tristament, desaparegut.

La identitat, per altra banda, és molt fràgil sense aquesta memòria. Com pot arribar a canviar una personalitat (que coneixes, que perceps com a inviolable) en qüestió de dies sense el pal de paller que t'ofereixen els records.

El Planeta dels Simis (versió ZP)

Disculpeu-me. Ja us ho demano a priori...

L'altre dia va sortir la notícia, acollonant en sí mateixa, que el...

P(artido) S(ocialista) O(?) E(spañol)

està preparant la presentació d'un nou projecte de llei per a que es reconeguin els drets de tots els primats.

Potser sóc jo... però a què treu cap això?

Drets fonamentals: dret a la llibertat, dret a la integritat, dret a la dignitat....

I ara a qui posarem als Zoològics??

De veritat no hi ha res més per a legislar?? Tota la feina ja està feta que ara tinguin temps per a defensar els drets dels simis?

A mi se m'escapa alguna cosa...

perquè no entenc res!!!!

Si la natura és la resposta, quina era la pregunta?

Aquesta frase, a part de ser el títol d'un llibre, és un aforisme brutal!

Si ens hi posem a pensar surten incerteses per tot arreu...

Hi ha, segons creuen els del Disseny Intel·ligent, un objectiu previ, conscient, a la creació??

Hi ha algun significat rere tot el que hi ha al món?

Pensar sempre ha sigut perillós. Sempre! Quan s'esdevé la Il·lustració, durant el segle XVIII, la idea motriu és aquella que defineix el terme alemany d'"auflcarung" (sortida del sol pel matí). Amb aquesta metàfora es vol transmetre la idea del despertar del dogma. Dogma implica nul·litat de pensament. Nul·litat de pensament és sinònim d'estupidesa.

Així, pensar és perillós per a l'estament en el poder.

Em de pensar! No podem donar res per fet. Apliquem la màxima cartesiana fins a l'extrem, sense por.

Només llavors podrem ser conscients del que som i a on som i per què som .

Porca misèria!!!!!!

No crec en déus, ni en ídols. No crec en res, ja!
Com pot existir un Déu i ser tant cruel?????
No pot ser!

94 anys són molts. Ho sé. I si han anat passant entre penúries, amb penes i treballs, amb patiments, amb molta suor, molta por, i moltes alegries i il·lusions... Com pot ser que s'acabin d'aquesta manera tan dolorosa??

Estic parlant d'algú molt especial per mi. Una persona que ha treballat tota la vida per donar-nos tot el que ha pogut. Una persona que va empassar-se la mort del seu marit per donar-li alegries als seus néts, petits. Una dona que mai ha volgut ni protagonismes ni res. Tot pels demés!

I, ara, a la recta finalíssima de la seva vida és castigada. Castigada a perdre la seva identitat. Castigada a oblidar el seu món i a qui l'envolten. Castigada hora rera hora amb un torment indescriptible.

CAGO'M DÉU!!!!!!!!!!!!!!!!!

Si aquesta és la recompensa a una vida plena de problemes, pors, esperances, bones intencions... estem arreglats!!!!!

Va abandonar el seu poble natal en els anys més foscos d'aquesta merda de país per donar-li a la seva filla, la meva mare, un futur millor. Va treballar tant com va poder perquè aquesta idea s'anés materialitzant dia a dia incansablement.

En fi....

Ho sento molt, Drac...

Diumenge que ve...

Ja hi tornem a ser. Diumenge que ve és St Jordi. Sí. Aquell que va matar la pobre bestioleta per culpa d'una dona (no voldria caure en tòpics). Però el que més ràbia em fa és que era una princesa. (Princesa, no va per tu, eh!). Jo no m'arrisco la pell per algú de sang blava. Visca la República. Tan mateix, els Verds poden flipar en un dia com aquest. Se celebra l'extermini d'una espècie i es fa amb l'explotació massiva d'una flor. Nois, això és la polla. Tot i això, voldria seguir amb la tradició (i que consti que no sóc molt amant de les tradicions d'aquesta mena). Així, aviam si tinc sort i li puc regalar el capullu a alguna mossa (amb el permís de la Jefa Tura). Que passeu un gran dia dels enamorats (al menys és una data nostra, no compartida). Salut i peles!!

L'Home Dijous

Hi ha situacions a la vida d'una persona que són difícils de controlar. Tots ho sabem. Tots ho recalquem als altres. Però, i reprenent allò de la pedra i les vegades que t'hi entrebancaràs, no hi ha manera de superar-les...

A mi m'ha tocat la del Dijous.

Sí. No hi ha dubte.

Sóc l'Home Dijous!

Com que reconèixer-ho és el primer pas, he decidit començar a caminar. El camí, i més si acabes de començar (nota: sempre m'ha fet gràcia la frase "acabar de començar), es presenta sovint difícil i retorçat. Però m'ho he proposat.

Intentaré, no puc prometre res últimament, evitar entrebancar-me amb la meva pedra particular. De fet, de l'última vegada encara tinc mal: no hi ha manera de poder plegar el dit gros!!!!

Així, us emplaço a seguir-me de prop no fós cas que torni a experimentar la meva faceta d'Home Dijous!

I que la força m'acompanyi!!!!!

P.S.: Sembla mentida però enguany tinc festa per Setmana Santa!!!!!

"Libertad, libertad, libertad!!"

Així era la tornada de la versió de mitjans segle XX de l'Himne de Riego que, a la seva vegada, va ser l'himne de la Primera República de finals del XIX.

Falten tres dies... només tres... per a la celebració del 75è aniversari de la proclamació de la Segona República. Un període d'esperança i llibertats contrastades en uns temps convulsos, estranys. Un exercici de modernitat davant les "democràcies" liberals del moment. Qui, sinó l'Estat espanyol, autoritza per primera vegada el vot universal? Sí. Les dones no podien votar a la resta del món fins ben acabada la Segona Guerra Mundial. Qui, sinó l'Estat espanyol, articula una llei de divorci?

Hi ha un munt d'innovacions que neixen durant els anys que van del 1931 al 1939. Un munt de novetats que la dreta va intentar anhiquilar durant el seu bienni negre (1934-1936) i que va comportar el Front d'Esquerres (Catalunya) i el Front Nacional (Espanya).

Ai, quantes similituds...

En fi, d'aquí a tres dies farà 75 anys de la Proclamació de l'Estat Català!!! De la República Catalana!!!

Tan de bò, d'aquí a 75 anys puguin celebrar el 75è aniversari de la Independència de Catalunya!!!

On era la Jefa Tura?????

Una altra vegada ho hem aconseguit!!
Sóm els millors!!!
Castellar del Vallès ha tornat a aparèixer als mitjans de comunicació!!!
Oé oé oéoeoeoeeé!
Colla de cabrons!

Bé, ja ho heu vist. Aquest poble tan nostrat torna a ser notícia perquè dues merdes amb cames han apallissat a un noi pel greu delicte de ser d'un altre color de pell. Oh! Gran ofensa, aquesta!

I un d'ells, per a més inri, ja havia sigut detingut 14 vegades anteriorment per situacions com aquestes.

Molt bé!

O sigui, que estaven esperant a que la liés ben liada.

Jefa Tura! I ara què?? També serà culpa d'algú altre això?

Que la força t'acompanyi!

El diumenge el Pol ja en va fer 3!

Tela! El camacurt, la continuació de la saga, s'expandeix en el temps i en l'espai (cada cop està més gros).

Quantes coses li prepara la deesa Fortuna? Saber-les potser no és el més important. De segur, el més important és que sàpiga acceptar les decisions que el destí prengui per a ell. Si aquesta vida és una gran partida d'escacs, com diria la Katherine Neville, més val saber quins moviments són possibles i a partir d'això posar-hi un parell d'ous.

Així, nebot, tingues present que l'important és participar. Errors en cometràs sempre (per allò que ningú és perfecte).

Però de tu dependrà que en treguis un profit positiu.

Així, paciència i voluntat de passar-t'ho bé.

Ah... i si coneixeu d'algun consell útil que li pugui anar bé al camacurt del meu nebot... ja ho sabeu!!

Salut!!

68? Sí, tu me la xupes i jo te'n dec una!

98.917 persones al meu voltant...
Difícil de descriure...
Un mosaic espectacular...

Dissabte passat vaig anar a veure el Barça-Madrit al Camp Nou. Una experiència única. Un munt de sensacions i de situacions.

Abans de començar el partit, unes cervesetes al costat del Virginia. Davant, les porqueres; al costat, tot de gent amb l'única idea de provocar als de les porqueres.

Gent per tot arreu. Tota la zona és una riuada constant de gent. La gran majoria vesteixen la samarreta del Barça. Alguns, i sobressurten d'entre la multitud, porten la llimonera.

Experimento durant tot el partit perquè diuen allò de que el "Barça és més que un club".

I, sí!

Vaig cridar!

Vaig saltar!

Vaig insultar!

Vaig xiular!

Reconec que m'ho vaig passar teta! Llàstima que el Madrit no perdés.

Salut!