Tindràs pilotes...

La cançó, més o menys, cantava: "... entre Blanes i Cadaqués"

Però el que no diu la cançó és que realment la gent d'aquelles contrades tenen una manera de veure les coses d'allò més... mmm... irreal!!!!

D'acord! També podria ser efecte de la ressaca o del colocón que no feia pas massa que l'havia deixat.

Tot i això la conversa a la qual em van obligar a assistir va ser curiosa.

Aviam si tinc pilotes... per transcriure-la:

A l'únic bar obert que havia als voltants de casa (a l'Escala) hi havia un noi jove assegut a la barra. Li direm (A).

Jo vaig entrar i em vaig posar al seu costat, amb la distància suficient per a estendre un diari i deixar-hi el cafè amb llet al costat.

I poc més tard va entrar un home d'aquells "Fisherman's Friends" amb més arrugues a la cara que la Duquesa d'Alba. A ell li direm (B).

(A): Fa vent aquí d'alt, eh?- mirant-me els cabells despentinats.

(jo): Sí, massa.

(A): Aquí quan fa Tramuntana has de portar pedres a les butxaques!- i somriu (?)

Jo vaig fer la mirada més ascèptica que vaig poder i vaig tonrar a començar el diari, però aquesta vegada del revés. El pensament va ser... Agüuita!!!

Com un angel caigut del cel es va obrir la porta i (B) va avançar fins a la meva dreta.

(A): Ei! Com va (B)??

(B): Òstia, no t'havia reconegut, (A)!

(A): És que la cara la tinc davant, no darrera!

(B) s'aixeca i se'n va altre cop cap a la porta i se'l queda mirant el clatell.

(B): tens raó, des d'aquí només se't veu el cul.

(A): Sóc més guapo pel davant.

(B): No em fagis tornar a mirar que no ho tinc molt clar.

Jo ja començava a fer papiroflèxia amb el diari... m'havia fumat mig paquet.

(B): Escolta (A), vols jugar a tennis??

(A): Ara? D'acord!

(B): Tinrdàs pilotes, suposo!!

(A) va despedir-se de mi i prou i va marxar.

(B) va agafar un diari i va seure a una taula a esmorzar.

Tela!

Teeeeeeelaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!

Judes for President!!!

Encara no entenc molt bé això del calendari cristià. Suposo que si de petit m'haguessin dut a Catequesi la cosa seria diferent (és a dir, faria el mateix però amb motius per a sentir-me culpable). I és que la religió cristiana, en totes les seves vessants, disfruta amb el sentiment de culpabilitat. Aquí apareix la sempiterna màxima: "feu el que dic, no el que faig!"

Hi ha moltes coses que encara no entenc...

L'Església Catòlica nord-americana està en bancarrota per l'asfixiant necessitat d'emmudir a tots aquells a qui han donat pel cul (i la frase no és una metàfora!).

L'Església Catòlica espanyola subvenciona a l'imprescindible Jiménez Lossantos i no vol reobrir les fosses comunes de la Guerra Civil. Serà perquè les seves ja es van obrir només acabat el conflicte i llavors van ser pujats als altars per a la seva conseqüent beatificació?? Clar que van morir i van ser violades i violats... però aquests ja van ser "rescatats" en el seu dia.

Però, abans que algú m'ho refregui per la cara, estic molt content que pelessin aquell revolucionari barbut (les semblances són vàries i us les deixo a vosaltres). Aquell a qui la historiografia marxista de l'últim quart del XX va considerar el primer socialista (mana collons, que diria aquell hondureny). Doncs sí, pel fet que els seus el deixessin més penjat que un fuet en forma de creu aquesta setmana tindré 6 dies de festa!!!!

Això no crec que acabi per convertint-me en un cristià combatiu ni en un convers radical.

Espero....

R.I.P.

La il·lusió és moooolt dolenta!

Tot el diumenge va ser llarg i molt llarg!!

I resulta que el València va empatar!!!!!

Ara només queda la resignació... que si haguéssim triomfat tampoc hauríem rascat pas gaire.

Però ens vem quedar tan... tan... tan a prop que AIXÒ FA MAL!!!

Avui és un dia trist!

Només tinc poques alegries... El PP s'entrebanca. ERC s'ha enfonsat: aviam si jubilen a la morsa d'una punyetera vegada!

I és que com deia aquell: "mal de muchos, consuelo de tontos"

A cole

Res, estic a cole i aprofitant un petit descans (o poseu-li el nom que volgueu) he pensat en el blog.
Iuju!