...but I'm not the only one!

Tornava de dinar i per la ràdio ha sonat una cançó... tendre i melangiosa en ella mateixa pels records que em comporta.

Ja us ho podeu imaginar... jo, la carretera, la ràdio.... rotllo N'gai n'gai... "sols m'acompanya la ràdio!!!"

Així que la cançó anava sonant...

I molts records m'han vingut estrepitosament al cap...

Les cançons tenen la capacitat de transportar-nos a moments passats, a reviure situacions tan vívament com quan les vem viure per primera vegada...

I això és el que m'ha passat tornant de Terrassa...

Renoi! Inclús m'ha semblat sentir l'olor!!!!

Ai... la memòria... Què cruel a vegades!!! Què insolidària altres cops!

P.S.: La cançó, tot i que el títol indueixi a error, no és del Lennon. Algú s'atraveix a endevinar-la??

El sacrifici!

Mai m'havia plantejat un sacrifici tan gran!
Sempre havia trobat la manera de fugir d'estudi davant les adversitats!
Però l'última oportunitat la vaig cremar per St Joan... i ja ho vaig passar prou malament!

Així, incapaç de mirar cap a un altre costat... apretat (i més tard entendreu el significat) per la situació... amb molt poc de temps a favor meu... m'he vist obligat a acceptar el sacrifici!

De sacrificis n'hi molts a la vida... inclús, abans, certs pobles més assenyats que el nostre (primermónoccidental?) els oferien al déus. (nota: llàstima que els pre-colombins no se'ls empassessin a tots!).

I, pobre de mi, la setmana passada vaig prendre consciència... com l'ordinador de Terminator, que el futur m'esperava massa aprop. Un pensament va esquinçar la serenor de la meva ànima mentre em menjava una bossa de morros entre quinto i quinto... "MERDA!!!! EL CASAMENT!!!".

Blanc. Em vaig quedar blanc, esmeperdut, atònit davant l'evidència d'una realitat creixent (la Burbujita).

I clar... el primer pensament va ser el record de l'últim casament que vaig anar. Era St Joan. I sort! Feia tanta calor que no em vaig veure "obligat" a cordar-me l'americana...

Segur que molts de vosaltres riureu. I a mi què? Jo només patia per la pobra persona que s'hagués posat davant meu amb el botó cordat. Vaig sentir-me com una arma assassina en potènica!

En conseqüència, aquesta és la setmana del SACRIFICI.

Espero... íntimament... que fagi molta calor el divendres!!!!!!!

Sempre vostre,

El Burbujita.

Algun dia m'agradaria fer-ho jo també!

Sé que molts de vosaltres us pregunteu què és el que faig quan vaig al gimnàs...

He trobat aquesta maravella i he pensat en compartir-la amb vosaltres!

"Y hasta aquí puedo leer"

Enguany els de l'Ajuntafems han tornat a demostrar la seva agilitat mental i ens han agraciat amb una Pesta Major d'alló més estimulant.

I com que hi han treballat molt... MOOOOOOOOLT... sobretot a l'hora de triar el grup de música que farà que aquestes dates siguin inesborrables de la nostra memòria, us demanaria que vosaltres també féssiu, junt amb mi, l'esforç d'endevinar què vol dir l'acrònim "OBK"....

Tanqueu els ulls... imagineu-vos en un plató de televisió... i escolteu la veu del presentador...

Per cinc cèntims, significats de l'acrònim "OBK", com per exemple....

Ostia! Bona Kagada!

Un, dos, tres... aviam qui la caga més!

Starring: SOCI!

Avui comença un nou mes. Setembre, per a ser més exactes.

Això, a part de demostrar-nos que aquest 2006 el tenim més que paït, ens recorda d'una manera força dràstica que la rutina ens marca el camí.

Les vacances, per a la gran majoria, són un record.

Pels que encara estudien el setembre vol dir, si més no el que volia dir SEMPRE per mi, una segona oportunitat! (aprofitar-la o no ja és un altre tema).

I així podria anar enumerant una infinitat de coses que comencen o acaben en aquest mes.

L'important, el que realment interessa, és que encara hi som. Sí! Una adaptació un xic sui generis de l'apotegma: "l'important és participar".

Participar implica voluntat, ganes de fer, de sentir, de... finalment... viure.

Per què... a on estem respecte a la realitat?

Som protagonistes? Som personatges secundaris? O, sovint, ens resignem a ser extres de la nostra pròpia pel·lícula?

Suposo que l'exigència de risc que comporta el ser extra és tan baixa que per això molts de nosaltres (jo, el primer) l'agafem com a via prioritària. D'aquesta manera, seguint l'analogia cinematogràfica, normalment passem desapercebuts. Si les coses van bé o malament no se'ns pot atribuir a nosaltres, sinó al guionista, director....(i aquí hauríem de personificar cadascú).

Em sembla que hauré de canviar la meva perspectiva...

Al cap i a la fi, l'únic que acaba amb la noia guapa, sexy, rica i intel·ligent és el protagonista, oi??