Allarga't bastó màgic!!

Portava masses dies sense actualitzar això.

Fa dies que estic mutant (si se m'accepta la metàfora) i no trobava la manera d'expressar-me.

Al cap i a la fi, espero que ja que sóc tan capullo ara no em converteixi en papallona!

(ok, que ningú aprofiti aquesta demostració de sinceritat!)

Ho podria resumir en dues o tres experiències molt seguides en el temps que m'han fet obrir els ulls davant d'una realitat que pensava impossible. Alguna experiència collonuda, alguna d'extranya i UNA de molt dolorosa. Digueu-me borinot, atontat, o, simplement, innocent. La veritat és que em va sobtar.

Si la innèrcia és manté, tot quedarà en no res. Però diria que el sotrac no em deixarà igual.

Aviam...

El perquè de tot plegat s'ha esborrat

La veritat només té un camí tot i que aquest moltes vegades sigui massa llarg, massa sinuós, massa costaner, massa pedregós.

Aquesta mena de dogma és el que sembla haver embriagat a mig estat espanyol. L'altre mig es fa l'ofès. La cosa sembla ser una incipient reminiscència de temps passats, que negant la cita, no van ser tant millors.

No obstant, quan algú s'erigeix com a posseïdor de la veritat equival a dir que alguna cosa falla. Ningú, pel simple fet de ser subjectes de la realitat, té la capacitat d'entendre la Gran Veritat. Per aquesta mateixa raó es van inventar la figura d'un Déu tot poderós que se situava per sobre de l'escaquer amb la perspectiva suficient com per a controlar la partida sencera.

La veritat és polièdrica tot i que la cara de molts sigui tant dura que reflecteixi aquesta veritat deformada.

(Hi ha diverses maneres d'entendre-ho... diversos receptors... diversos missatges)

...

..

.

Veritablement només hi ha una veritat amb moltes versions o una versió amb moltes veritats?