Mirallet, mirallet, qui és....?

Baralles amb pals de beisbol, batusses multitodinàries, punys americans, navalles, atropellaments mortals... I si em deixo alguna cosa la hi poseu vosaltres mateixos.

A on estem arribant? Tinc la percepció, segurament mal infundada, que tot plegat és una influència dels missatges esbiaixats de Hollywood (Sí. Llegiu més avall... puto hollywood!). És com si la gent no tingués per un costat consciència que el que pot fer té una repercussió directe en els demés; i per un altre, que els seus actes no seran castigats.

És trist, però cada vegada ho veig més clar. Hi ha una "infoxicació" de la societat que es mira en un mirall erroni. Un mirall en el que quatre bales no et maten. Un mirall en el que una pallissa de tres tius contra un altre no acaba al cementiri. Un mirall en el que un sol home és capaç de destrossar tot un exèrcit. Voleu dir que aquest mirall, a l'estil Blancaneus, no ens diu el que volem sentir enlloc de dir-nos el que realment hi ha?

Al cap i a la fi, la realitat és la que és. Pots escollir la pastilla blava o la vermella, però ser-ne conscient, o no ser-ho, no ens eximirà.

I, si la teva reacció és la de trencar aquest mirall... ja ho saps... seran set anys de mala sort!

Ergo, què podem fer? El trenquem o ens hi mirem? El netejem, potser, com a solució intermitja?

Les comparacions són perilloses

Ei!
Aquí altra vegada...

Vinc de veure el partit Saragossa-Barça. Fins aquí res d'especial, a part que a mi el futbol no m'agradi.

Però veient el partit i la gent que el mirava (millor veia, perquè si havia de fer cas dels comentaris que feien...buff!) m'he adonat d'una d'aquelles veritats que sempre m'ha passat desapercebuda. Una d'aquelles veritats que fan mal quan t'adones que hi són. Resumint, m'he adonat que les comparacions són odioses, perilloses, i sovint, errònies.

Anem a pams...

Si tu compares alguna cosa bona que recordes (i per tant idealitzes irracionalment) com seria el cas d'un barça invatut, guanyador, amb fairplay a dojo... amb un saragossa que sobreviu a la lliga, veus que no hi ha res a fer. Però de cop i volta aquesta entitat que tu consideraves "menor" comença a tenir un valor més gran que el que li suposaves. Arribat aquest moment et descol·loques. Tot el que donaves per segur, per fet, comença a fondres. Ja no tens a on agafar-te i et domina el pànic. Tots en el bar cantaven amb una cervesa a la mà fins que el Saragossa els hi ha fotut 3 gols en 10 minuts. Tots callats. Collons! I llavors ha sorgit un monstre compartit per totes les consciències allà presents. Aquest monstre els ha posseït durant la resta del partit.

Per què s'ha de comparar a priori allò que ja no és amb el que no saps si pot ser?

Ah, amics, gran pregunta que em deixo sense resposta a l'espera que algú de vosaltres em pugui il·luminar.

Digueu-me tossut, però això del futbol em supera.

Salut!

Parlant la gent s'enten

Aquesta frase, usada fins a la sacietat, és del tot correcte? És cert que si dues persones parlen per força s'entendran?

La comunicació és, refresqueu la memòria, el cicle tancat entre la informació enviada per l'emissor al receptor i la resposta que aquest retorna al primer. I aquest cicle s'anirà repetint tantes vegades com missatges siguin enviats. Però la part principal és el processament del missatge pel receptor. Quantes vegades ens sembla haver sentit tal cosa o entès tal altra! Al cap i a la fi, i no hi ha més volta de full, la comprensió la fem nosaltres. El missatge emès per l'emissor arribarà o no, però qui l'interpretarà serem nosaltres. I, potser, no coincidirà gens amb l'original.

Heu jugat mai al "Passa-ho"? Comences amb un missatge clar i l'últim et surt amb alguna anada d'olla que ni s'assembla, no?

Doncs la comunicació ja ho té això. Una bona interpretació dependrà a parts iguals de l'emissor, del missatge, del canal, del receptor. Però fer un ús conseqüent d'un missatge mal interpretat és responsabilitat exclusiva del receptor.

Aquests dies tenim exemples per tot arreu! Gent que té una conversa i quan l'expliquen a tercers cada un exposa una realitat diferent. Trobades on ningú escolta a ningú i tothom en sembla treure'n una idea clara.

El fenomen de la comunicació és tant complex en sí mateix que donaria per una pila d'entrades més... però amb aquesta em quedaré satisfet si hi penseu una mica.

Sempre vostre... Soci

(Salut!)

A = C

Premisa A: El món dóna voltes.
Premisa B: Donar voltes mareja.
Premisa C: Marejar-se implica, a vegades, vomitar.

Si A implica B i B implica C; A implica C

Solució: El món, a vegades, provoca vomitera.

Aquesta lògica és la polla.

Jo no sé a on ens portaran tantes voltes del món si sembla que sempre acaba arribant al mateix punt. Sovint tinc la sensació que per més anys que anem sumant a la nostra existència com a espècie, més quiets ens trobem en l'evolució. Sí. Hem canviat molts aspectes. No tenim ni la corpulència ni el dimorfisme sexual tant evidenciats com als orígens. Tampoc tenim la notòria necessitat d'abastir-nos en el moment d'allò que necessitem per a la supervivència. Inclús hem desenvolupat allò que es coneix com a l'Estat del Benestar. Però voleu dir que el que ens va caracteritzar com a espècie ho hem abandonat? O ho hem arreglat? Els instints... els actes irracionals... els impulsos... les necessitats més bàsiques... com diu la cultura popular espanyola "aunque la mona se vista de seda, mona se queda". I nosaltres ens vestirem de moltes maneres, però...

Total, avui pel TN han ensenyat unes imatges a l'Àfrica on nens es morien de fam. D'aquelles imatges que et fan mal de veure-les mentre apartes mig sopar perquè estàs tip. I, al damunt, penses en les pobres existències d'aquelles persones. I tot just comences a oblidar-ho t'ensenyen les imatges de la Copa d'Àfrica. Una mena de mundialet continental. I jo em pregunto... si aquella gent s'està morint de gana i em demanen que els ajudi... perquè els seus governs es gasten els bitllets en una tonteria tan odiosa com el futbol?? Si ells no es volen ajudar perquè m'exigeixen que ho fagi jo?

El Projecte Manhattan

Heu vist com tot el món "bo", "generós", "correcte", "lliure" està en contra del desenvolupament d'una tecnologia nuclear pròpia a la República Islàmica de l'Iran? Són, som ja que nosaltres som d'aquest món tan elitista, molt curiosos.

Quan els americans van segrestar a científics alemanys per a desenvolupar el Projecte Manhattan els hi era ben bé igual el que es pensés d'ells (d'acord, no se sabia tot el que comportava encara). Després, vingueren totes les proves als atolons del pacífic. I, els conills d'índies eren o chicanos o niggers. Curiós, també. Segur que algun Okley hi era, però per equivocació.

Però tornant al tema nuclear...

A part d'un desastre nuclear, que a mi particularment em fa molta por, què més podria passar? Que enriquissin urani i poguessin desenvolupar armament nuclear? Però això ho té tothom! Inclús l'Espanya de Franco també en va tenir! Palomares Connection! jejejeje

Conyes a part.. NO PATIU PER UN EVENTUAL DESASTRE NUCLEAR. Segur que no arriba a passar mai i l'única cosa que estan intentant és la de trobar una font d'energia que els permeti desenvolupar-se lliurement com a país.

No siguem sempre tan mal pensats.

Va, que segur que amb un mínim d'esforç...

Vet aquí una vegada...(i 2)

Arribar a ciutat va ser una gran aventura en si mateix. Els dies li havien passat molt més ràpid. Tantes coses noves com havia après l'impressionaren en desmesura. El primer que va veure, i que el va deixar atònit, va ser el que després li dirien que era un camió. Així d'impressionable estava el nostre amic. Tenia tantes ganes d'aprendre coses noves, coses que havia sentit que a ciutat es donaven constantment. Però poc després d'arribar, de nit ja, va veure que al mig d'un carrer hi havia tot de llums. S'hi va acostar encuriosit. Els llums eren blaus, igual que els vestits d'unes persones que li deien que no es quedés mirant. Mirant? I llavors es va adonar que en el terra hi havia una persona tapada amb una manta d'or. La cosa no semblava molt engrescadora. Va seguir carrer avall amb el seu farcell a l'espatlla. Va ser aleshores que va veure com unes persones, per definir-les d'alguna manera, ruixaven a una dona amb alguna mena de líquid i després ella estava envoltada en flames. El noi no s'ho podia creure.

(To be continued...)

Vet aquí una vegada...

Vet aquí una vegada...

un noi vivia sol i trist en una cabana dins del bosc. Cada dia pel matí sortia ben d'hora a recollir llenya i alguna cosa que poder menjar abans no es tornés a fer fosc. Aquesta rutina l'acompanyava dia rera dia de manera que va perdre la noció del dia de la setmana en el que estava. Tan fotia que fós dilluns com dissabte. Un dia, però, fart d'aquesta monotonia asfixiant va decidir baixar cap a ciutat. Havia sentit moltes vegades històries màgiques sobre el que passava a ciutat i que ell, sent de poble com era, no havia pogut apreciar mai. Així que no s'ho va rumiar gaire més. Va encabir tot el que posseïa dins d'un farcell, que va lligar a l'extrem d'un pal llarg, i posant-se'l a l'espatlla va enfilar el camí cap a la civilització. El viatge li va costar ben bé tres dies...

(to be continued...)

Entre estrellats i estralls

Per fi ha acabat tota la parafernàlia nadalenca i consumista!
Aviam, anem a pams...

Diu l'antic testament que un estel va guiar uns reis cap al lloc on havia nascut el nou profeta. Aquests reis se'ls recorda com a Reis Mags perquè observaven les estrelles. I jo els rebatejo com els reis estrellats, doncs. Perquè la seva èpica gesta ens ha donat pel sac a tots. Si ja ho va veure clar l'Herodes! Si l'haguessin pelat ens haguéssim estalviat molts mals de cap els 2000 anys següents, ja que en nom d'aquest que es va salvar n'han pelat a moltíssims més.

I, de passada, nosaltres ens estalviaríem molta pasta. Al cap i a la fi, el que fem pel dia de Reis és imitar-los i dur-li un present/regal a aquells que ens estimem.

No ho interpreteu com un rampell republicà més. Ni un brot comunista. És que em vaig estressar molt el dia que els vaig anar a comprar i encara em dura la mala llet.

I parlant de mala llet...

El soroll de sabres ja comença a fer-se notar! L'exèrcit dóna senyals de vida. Tornem a repetir velles gestes de la història del XIX de l'estat espanyol. Els pronunciaments, això ho va ser, van marcar la vida política des de Ferran VII fins a Alfons XIII. I aquest últim és el que ens va regalar la República. "oju al datu"!

Així, com diria el cuiner més famós de Sabadell...

Salut!!

1 - 0!

L'any 2006 ja comença a donar els seus fruits!
Ahir em van dir les notes de l'examen i del projecte del curs que estava fent i els he aprovat!!!!!!!!!
Ja tinc una nova cosa a posar al curriculum!!

Oé oé oé!!!!