Dilluns que ve deixo la beguda!

Ahir va sortir publicat un informe del ministeri corresponent on s'alarmava de l'augment del consum d'alcohol entre els joves de 14 a 28 anys, dels quals un tant per cent molt elevat reconeixa agafar un pet setmana sí, setmana no. I jo em pregunto... ara s'adonen? De quin món de yupi acaben d'arribar?

Som el país de l'acohol. Inclus els guiris venen de festa aquí a col·locar-se. Les licoreries més grans les tenim a les àrees de servei de les autopistes. Qualsevol mena de celebració, si es vol fer bé, s'ha de mullar amb cava. Si quedem abans de dinar fem el "vermouth". El cigaló és un invent nostre. El vi fa sang. I un llarg reguitzell d'exemples que es podria allargar i allargar.

Per tant, si ja de ben petits estem abocats a l'acohol des de tots els àmbits de què s'extranyen?

Jo passo de tenir remordiments o mals rotllos ara que comença el cap de setmana (en part perquè ja m'he sortit de l'edat límit de l'estudi) però trobo que no anem bé.

Els viciosos som els que paguem la sanitat dels "sans". Tots els impostos destinats a la sanitat "pública" surten, a excepció del cèntim famós, del tabac i de l'alcohol. Si es posen tontos i comencen a prohibir-ho tot o a posar-hi tants impostos que sigui millor beure colònia o fumar fulles de castanyer qui pagarà la sanitat pública? Posaran un impost al futbol? O al padel? Ah, no! Ja ho sé.... posaran un impost per respirar. I un altre per sortir al carrer. I un altre per...

Voleu deixar de donar-nos pel cul????????????????

Amb el permís del Sr. Damm

Visca Sant Miquel!!!!

Us enrecordeu d'aquella putada de treballar un dissabte pel matí (llegiu més abaix)? jejejejejee

Doncs demà és festa!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

És una d'aquelles alegries que pots compartir amb ben poca gent, però tot i així em dóna un bon rotllo del 15.

Res, que de la mateixa manera que comparteixo les penes, també vull compartir les alegries!!

Salut!

Les "Dones Ceba" arribaran aviat!

Aquest matí, quan m'he sortit de casa a quarts de sis, he notat un fred especial. La samarreta, últimament sembla que s'hagin encongit... o potser sóc jo que he augmentat, intentava contenir-me els mugrons amenaçadors. He pujat al cotxe i m'he anat a fer un cafè. De camí, he rememorat aquells "maravillosos años" en que em llevava força d'hora per ser el primer a entrar al bar de la Facultat i així passar-m'hi tot el matí xerrant i fent campionats de la Podrida. Quins anys d'alegries!! I aquest record, tendre, s'ha esquinçat quan una idea m'ha atravessat el cervell com un llamp: les "Dones Ceba" estan a punt de tornar!

Us preguntareu qui són aquestes dones amb un nom tan malèfic, oi?

Són el terror! Pànic és el sentiment que primer desperten!

Ara, que comença a refrescar altra vegada les dones començaran a posar-se roba i més roba. Aquelles imatges plaents desapareixeran de les nostres retines. Ja no tindrem passions incontrolables pel simple fet de veure noies amunt i avall. Les morenors de les platges es fondran en blanc com si mai hi haguessin sigut. Les faldilles, les samarretes de tirants, els tops, les malles, les sandalies... tot desapareixarà. Això ens donarà, tot s'ha de dir, una serenor a l'ànima.

Però estigueu preparats! No us adormiu! Quan s'acabi l'hivern, quan torni a fer bon temps i bonança, s'aniran treient aquesta roba capa a capa. Seran talment com una ceba, ja que a cada capa que es vagin treient més plorarem nosaltres per l'emoció!

...que la cibada guanyarem!

Demà és dissabte. Això, normalment seria una notícia que m'alegraria prou com per sortir aquesta nit de festa. Però, i sempre hi ha un però, demà em toca treballar. La paraula clau és "toca" perquè demà em tocaran masses coses. Ja ho sé: treballar és salut, treballar dignifica, treballar és un dret... però si treballar és de pobres!!!! Coneixeu algun ric que treballi?
Bé, ja m'he desfogat!
Gràcies.

Heu llegit "Així parlava Zaratrusta"?

És un gran llibre. Estrany en el plantejament i violent en el final. Però no deixa de ser sorprenent el joc final on Déu és ajusticiat per l'home més lleig i com aquest, arrepentit, el ressussita en un ase. Curiós.

Niestche s'ho passa teta mentre es carrega la religió com a instrument político-social.

Heu llegit "El retrat d'en Dorian Gray"?

És una gran novel·la. Directe i contundent. Destrossa, a l'estil Alien (des de dins, rebentat-ho tot), a la doble moral victoriana. M'agrada que el protagonista sigui l'home més atractiu del món. Ho és tant que acaba morint de bellesa.

Wilde disfruta desencaixant les aparences del seu temps, que per cert no el va acceptar.

Resumint, ni macos ni lletjos. Ningú se salva de la violència. Som dolents pel simple fet de ser-ho. Quina és la font d'aquesta maldat? Hi ha alguna altra espècie en el planeta que sigui capaç de matar per la simple satisfacció de fer el mal? M'atreviria a dir que no.

Potser el que em porta a fer aquesta reflexió és el fet que sigui dilluns. Potser no. Però m'està entrant una mala llet!!!!

Qui dia passa any empeny!

Bé, tot el que comença sol acabar. I les vacances no podien ser l'excepció. Aquesta reflexió no em podia portar enlloc més que a recordar als grans sincrètics de la Història. Tempus fugit! Curiosa manera de definir-ho, oi? Però si fa dos mil anys que ja s'havien adonat no cal que ens hi capfiquem més.

"Qui dia passa any empeny". M'agrada! L'home que solia dir-ho fa temps que va traspassar. Cinc minuts de silenci. M'agrada perquè és real. Perquè va directe a la nostra (si més no, meva) preocupació. El futur. No és conya. Per una persona que ha dedicat (tot i que no a temps complet, que ja us veig a venir) set anys a estudiar el passat no és gens agradable enfrontar-se al futur. Clío és la que m'inspira. Què és el futur? És realment predible? Existeix? Som present constant amb records, d'aquí el passat. Però el futur no pot existir. Cada acció, cada pensament, cada moviment que fem en el present condicionen el nostre demà. I això fa que cada demà siguem diferents dels que érem ahir. A sobre, malauradament, no hi ha marxa enrera. Tampoc entro a analitzar els vidents, clarividents, futuròlegs, endevins, tarotistes, espiritistes i demés fauna variada que es creuen capaços de traçar-nos els camins que les nostres vides hauran, inexorablement, de seguir. Pensem-hi, però. Si no existeix res per demà vol dir que a cada moment s'està creant tot el que haurà de ser?

És complicat, oi?

Visca la Pesta Major!! ( i 2 )

Què us ha semblat????

Jo he optat per no deixar-mi veure gaire. Tal i com va pregonar en Gandhi he fet una resistència pacífica. Però els que no van ser tan pacífics van ser altra vegada les rates. Ara seré repelent i afirmaré que ja es veia a venir. Esperava, no obstant, que ja que s'havia de repetir la demostració de puerilitat amb sobredosi d'hormones mal aprofitades no es repetís una altra cosa. Qué cosita és?, com deia la friki dels anys 80... Aviam, una pista. Van de blau (però no són mariners), porten porres (però no les fan servir), duen gorra (i l'aprofiten per a no despentinar-se), duen pistola (com podrien dur piruletes)... Algú ja ho ha endevinat? Altra vegada nosaltres som els dolents i provocadors. Hi ha coses que són difícils, per no fer servir un altre adjectiu, d'entendre.

Brrr!!!!!

P.S.: Ah, res, que en Mulder i l'Skully han marxat sense dir-me les seves conclusions! Aquests yankis dels collons venen prometent la panacea i sempre et deixen amb el cul a l'aire. Deu ser l'herència anglosaxona del Pacte de Gènova??? Segurament, no.

Visca la Pesta Major!!

Fa un cert temps, per la tele, feien un anunci on la frase "esquer" era "todo llega, Maestro". La marca i el model del cotxe me la porten fluixa, la veritat.
"Todo llega, Maestro"... doncs, sí! Ja ha arribat. Altra vegada la tenim entre nosaltres. Però aquest any passarà als annals (us deixo fer la broma fàcil) de la Història. No us sentiu enigmàticament orgullosos del vostre poble? En moments així és quan aprofito qualsevol avinentesa per anar dient que jo, de fet, vaig néixer a Sabadell.
Algú, sobretot entre els que no sou del meu fabulós poble, estareu pensant en la meva diatriba com un exercici rutinari ara que comença la Festa Major. I del tot no s'equivocarà. Tot s'ha de dir. Però els altres, i sobretot els que hi viuen, tindran una visió un xic més real.
Anem a pams.
Recordo quan estant al bar de cole i algú em preguntava d'on era sempre, o gaire bé sempre, havia de començar... "saps on és Sabadell? Doncs a set km més amunt". Clar, Sabadell és arxiconegut!
Fa dos anys, a la mateixa pregunta, ja podies contestar directament: "Coneixes el poble dels pelats? Sí, home, allà on Brams ha suspès el seu únic concert de la seva llarga història".
I aquest any això ja no passarà. N'estic del tot convençut. Algú em sabria dir, ara, sense pensar molt, tres cançons dels Celtas Cortos? Segur que més d'un dirà "Deltas Cortos?"... però on han anat a cercar-los? Ah, i no us ho perdeu! El concert ens el faran el diumenge! Clar, tot sigui afavorir la vinguda de gent de tota la comarca...
Així que pensant pensant... voleu dir que els de l'ajuntafems no han tingut por que les rates ens donguin pel cul una altra Festa Major i per això no fan res????
Però no. No li he trobat cap explicació fora del normal. Tan mateix, això no em deixava dormir i vaig decidir posar-me en contacte amb el Mulder i l'Skully perquè s'ocupessin de tot plegat. En un primer moment em van dir que estaven molt liats en l'intent de descobrir el mecanisme pel qual en Bush podia parlar i caminar a la vegada, però quan van desistir van venir ràpidament al meu auxili. S'hi van tirar molts dies... nits cap, no tenien on fer la cervesa més tard de les 22h.
Els resultats han sigut esfereïdors....

P.S.: quan acabi aquesta marevallosa i engrescadora Pesta Major coneixereu la conclusió.

Nightmare in Delfos

Salut!

Suposo que molts de vosaltres ja ho sabreu... ja no estic sencer! L'altre dia em van treure una part de mi. Va ser traumàtic, però ara ja està fet. Ja no hi podem fer res.
I per els que no ho sabeu us en faré cinc cèntims...
Res, que l'any passat em vaig trencar el menisc. Coses que passen. La sanitat pública, com que està més preocupada en asfixiar-nos econòmicament que en guarir-nos, em va proposar emular a Job. I la veritat, no em venia gaire de gust. Així, vem obtar per la via del privat. No era el que més il·lusió em feia (algun tic revolucionari encara reivindica el seu dret a l'existència). Tot i així, la cosa començava a donar-me massa pel cul. I al final vaig omplir el pit i vaig agafar el toro per les banyes.
Dimarts vaig ingressar amb una gana i una set de puta mare! No em deixaven probar ni gota de res. Sort que la nicotina ni és líquida ni sòlida, oi? "A les vuit, puntual." La infermera m'ho havia repetit com trenta vegades. I la pregunta se'm va plantejar ràpidament: Per què collons havia d'ingressar puntualment a les vuit si fins a les onze no pensàvem operar-me?????? Quins collons. Avorrit... Pansit... Adormit... I amb gasos. Com que m'avorria anava fent pets i escampant l'olor. Digue-me marrà. La qüestió, que quan més emocionant estava el tema de la química corporal (rotllo ADM)em van venir a recollir. Sí, la paraula és aquesta. Després de passejar-me per mig hospital i d'ensenyar les vergonyes a l'altre mig (aquestes bates que et posen són molt eròtiques, trobo) em van plantar a la sala de reanimació. Per fi!!! Per primera vegada des de feia molt temps em vaig col·locar de gratis. Però quin col·locón, eh! Allò és droga i no el que ens venen pel carrer. I això, que quan ja m'havien posat l'epidural (o com s'escrigui) vaig pensar en tancar l'esfínter perquè el metge el tenia massa a prop de l'ull de l'huracà. Però va ser impossible. No responia!! Alerta! I vaig començar a riure. I no podia parar. Només m'imaginava el serrell del metge movent-se aromatitzadament! jejejeje. Recordo que se'm van quedar mirant amb cara d'estranyesa. I em vaig adormir.
Ara, un cop em vaig mig despertar ( i el mig no és retòric! De cintura en avall no hi havia res que em fés cas!!!!) ho vaig començar a passar malament de veritat! Era un semi clon del Ramón Sanpedro. Bufa! Quina sensació més fustrant. Van passar dues hores ben llargues abans no comencés a recuperar la sensibilitat i la mobilitat d'algunes parts. El moment més àlgid es va esdevenir quan la infermera (oblideu els tòpics de les pelis porno, per pena meva!) em va amenaçar amb sondar-me el membre sinó pixava en les dues hores següents. Pànic!!! Em volien violar!! La vaig agafar lleument i no la notava. Agghhh!!!! Però no podia permetre aquella violació. No podia ser! Vaig fer-me acostar la pera aquella i la hi vaig introduir. Mai he fet tanta força amb les abdominals com el dimarts! Us ho juro!! Quan vaig veure (perquè de notar res de res) que s'anava omplint se'm va dibuixar un somriure tonto a la cara. Buff! La vaig espolsar i em vaig posar a dormir amb la tranquilitat que dóna l'haver guardat la meva virginitat una vegada més!
Quan em vaig despertar tot tornava a estar al seu lloc. No us podeu imaginar l'alegria que comporta despertar-se i veure que la tenda canadenca torna a estar muntada! Oéoeoe! La nit i el matí següents, com tot els dies que et passes ajegut en un llit d'hospital. Avorrit. A mig matí, però, em van fotre fora. Alelúia! I aquí em teniu altra vegada!

Bé, aquesta vegada no ha sigut cap somni. Ha sigut tant real que no voldria repetir-ho mai més.

A la vostra disposició....