Pedra, paper, tisores... o la gran aventura de fer-se gran.

Sí és que ja m'ho deia tothom!
"No et casis amb el banc que no val la pena!!!"
I jo, Sr. Tossut, sempre a la meva.
Quins collons, eh?

La millor solució és sempre la més fàcil. Què vols un pis? Agafes el primer que trobes i li fots puntada de peu a la porta. Un cop a dins li canvies el pany i a viure! Què són dos dies!!

Serà veritat, al final, que la Justícia és cega. Fins aquí encara ho puc acceptar. Però una cosa és ser cega i l'altra ser imbècil.

Suposo que el que més ens impacta d'aquestes notícies és que la gent que entra, els ocupes, no porten rastes ni fumen porros ni pixen pels carrers ni porten gossos pollosos.

Suposo que si una tinent d'alcalde de l'Ajuntafems de BCN es declara obertament ANTISISTEMA i ho fa des del sistema (gran incongruència, senyora Mayol!), ja queden poques coses per a sorprendre'ns, oi?

Així, companyes i companys (la paritat sempre per davant) ens acostem cada vegada amb més rapidesa cap a l'Anarquia?

Amb el temps i una canya...

Afortunadament, ja tenim un nou soci al club Súper 3!

Avui és l'aniversari de la meva Princesa!

I, per tant, es mereix una entrada per a ella sola, oi?

Ai... el rellotge del temps ens va allunyant cada vegada més d'aquella edat màgica anomenada infantesa-adolescència per a apropar-nos inexorablement a aquella altra de la qual en diuen Tercera edat. Així, la Segona edat és treballar, treballar, treballar... i prou?

Estava rumiant... i ja que no hi ha més collons que fer-ho, per què no ho fem amb alegria? Em direu que tot plegat és massa ideal, massa bucòlic, com per poder-ho fer fàcilment. Però em pregunto si la vida, carregant-me el cristianisme, escatològic, és simplement això. Un camí, un temps compartit.

Bé, doncs, disfrutem de les petiteses de la vida abans que aquesta ens les negui en forma de malalties, vellesa, impediments... o el que seria més trist, privant-nos de la companyia d'aquelles persones que realment són importants per a nosaltres i que fan que aquest camí sigui planer, agradable i il·lusionant!

Luke!! Sóc el teu pare!!!... zzzummm zzummm

Per fi!
La gran tortura col·lectiva ja ha acabat!

He acabat sentint-me com la víctima del psicòpata de "Seven" que és lligat a la taula i obligat a menjar fins a rebentar, literalment.

Ara és l'hora de les rebaixes. Què bé!

Si fins ara s'havia rebaixat el meu compte corrent (aquest any se m'ha anat la castanya comprant regals) ara s'hauria de rebaixar la Burbujita! La feina no és fàcil, eh? La innèrcia és una de les forces més difícils de parar.

Veig a venir que experimentaré la síndrome d'abstinència. Ja pateixo. Per això us demano vívament que si veieu que estic a punt de recaure em pareu! M'aviseu, eh?

P.S.: Però els SOPARS no entren en aquest pla anti-drogadicció, eh??? No fotem!!!, que podria ser que aquest any els Reigs Mags m'haguessin fet cas!!!!

"y si tiene huevos.. que me lo traiga el rey negro"

Altra vegada he caigut en el consumisme més brutal. I altra vegada ho he fet amb el temps just. Ahir, mentre feia la processó cap a la caixera, vaig entendre que el gran negoci de tots els temps no és un banc, o un bar, o un prostíbul, o fer-se polític... NO!! El gran negoci de tots els temps està en una botiga de joguines. Sí. Definitivament. A la vegada que anava flagelant-me... en silenci... fent penitència pels meus inacabables pecats mundans... anava triant quin regal li podia comprar al cama-curt del meu nebot. No sé si heu entrat últimament en alguna botiga de joguines, però és l'hòstia! I per dir-vos que a la caixa hi havia dues noies a tot drap!