Top Manta

L'altre dia estava sopant en bona companyia quan va aparèixer l'omnipresent "mantero". Fins aquí res d'extraordinari per la zona a on vivim, oi? Però allò que diuen que "quien la persigue la consigue" li va sortir bé al col·lega. M'explicaré...

Sempre és el mateix pàjaru que va carregat de CD's pirates. I sempre li acabes dient que no. Però aquest dia en concret vam sucumbir a la temptació. Si us pregunteu si vaig tenir remordiments, o la sensació de fer alguna cosa il·legal o mal feta, esteu equivocats. No vaig sentir-me malament. Després de mirar-los tots, una vegada i una altra, vem comprar un parell. Perquè... "uno tres, dos cinco". Ho repetia com un mantra. I tot i aparentar no saber parlar cap dels idiomes de la península quan li vaig dir "Soci, mira, que ens quedem un parell. Quan et dec?" El tiu no es va prendre gaire estona per dir-me 5 €. Si ja ho diuen, que no és poder sino voler.

I, oju, sonaven de puta mare!

La meva pregunta... sempre hi ha d'haver alguna de pregunta...

Si el tiu aquest, cobrant els CD's a 2'5 € s'hi guanya la vida i fa que se la guanyi el mafiós que li ha encarregat que els vengui, quin collons de negoci fan les discogràfiques cobrant-nos-els a 25 €??

O s'han pensat que som tontos o ens hi volen tornar.

Perquè la diferència és abismal, diria.

Trenta anys són una eternitat

Ahir va fer trenta anys que el descendent de Felip V va accedir al tron espanyol. Els mitjans de comunicació se'n van fer ressó durant tot el dia. Deien que allò era una fita històrica i un moment clau en la "nostra" (seva, millor) democràcia. I, és clar, van fer un repàs panegíric de la seva vida i de la seva trajectòria al cap davant de l'estat.

Quin heroi, eh? Aviam, analitzem la seva biografia des d'una òptica no tan generosa...

Els seus avis van sortir amb la cua entre cames, desprestigiats i rebutjats per tots. Inclús la dreta terratinent li va girar la cara. Qüestions com la d'Annual, l'Informe Picasso i les extravegàncies i abusos d'en Primo els van arruïnar políticament i social.

El seu pare, al qui li van donar el títol de Compte de Barcelona, va tornar clandestinament d'Itàlia per presentar-se voluntari pel bàndol "nacional" durant la Guerra Civil. Però Franco que era més viu que les gallines va entendre que o guanyava popularitat i força dins del bàndol sublevat o el mataven i passava a ser un màrtir. I li feia més por la segona opció, ja que seria impossible treure-li valor.

Quan estava "mal vivint" (segons un reportatge d'A3) a Estoril en Joan Carles va matar al seu germà d'un tret de pistola. Allò, no podia ser d'una altra manera, va ser considerat un accident i "aquí no ha pasado nada".

Llavors el príncep es va fer gran i en Franco va veure la solució a llarg plaç. La sublevació s'havia portat a terme, entre molts altres motius menors, per a restablir la monarquia borbònica. Dic que hi havia altres motius perquè els falangistes no són monàrquics. I els carlistes ho són, però no d'aquesta branca familiar. Tot i així, l'estat es va convertir en un regne sense rei durant tota la dictadura i tenir un princep donava solidesa a aquest projecte. Per aquest motiu, Franco va decidir formar-lo com a successor, tot i que era una distracció fins que tingués clar com encaminaria el futur de l'estat, ja que va tenir temptacions de crear la seva pròpia dinastia. Llàstima que només va tenir una filla i, segons les males llengües, no era seva sinó del seu germà.

Mentre s'anava formant, en un ambient del tot artificial, va gaudir de les virtuts del poder autoritari, absolut. Això, crec jo, que marca una mica.

Quan encara era príncep van decidir que es casés amb una princesa grega. En aquells temps Grècia també era una monarquia i no molt democràtica. Inclús la Revolta del Coronels va portar una dictadura recolzada pel mateix monarca grec. Casualitat??

Ai... quan l'Ogro va ser exterminat (i deixeu-me que introdueixi en aquest punt a la C.I.A.) va entendre que no estava sol en el món. Això el va posar sobre avís durant el més que famós 23-F. Però perquè va tardar tant a reaccionar si sabia de sobres i amb molta antelació què passava i perquè passava? Aquestes són preguntes que no convé contestar. El que sí queda clara va ser l'habilitat dels seus assessors de reconduir la situació i presentar-lo com el garant de la constitució i de la pau social.

Bé, és una manera un xic diferent de presentar la mateixa figura política.

Jutgeu-ho vosaltres mateixos.

Salut i República!!!

Sudoku

L'altre dia estava amb un amic, fent-la petar, i intentant-li explicar el meu punt de vista sobre un problema que el preocupava vaig inventar-me una metàfora sobre la vida. La metàfora, res de l'altre món, em va agradar i ara la vull compartir amb vosaltres.

Vaig veure molt clar que la vida és com intentar resoldre un Sudoku. Sí, res més lluny. Comences tenint unes pistes per a arribar al final, però depen de tu seguir-les i, a més, seguir-les bé. Vas evolucionant, omplint forats, intuïnt la posició de cada número. Passes molt de temps clavat en un número. Intentes resoldre'l abans de no seguir, encara que en tinguis d'altres més senzills al costat. Tu vols resoldre aquell. Cada cop, per un altre costat, veus que tot evoluciona a millor. Fins que arriba un moment en que tens vàries opcions i no trobes la pista que et donarà la solució. T'has d'arriscar. És una cosa que la fas amb fe. No hi ha res que et porti a pensar que te'n sortiràs. Però hi ha alguna cosa a dins que et diu que vas pel bon camí. Per tant, el segueixes. Segueixes la teva intuïció. Tots els números van encaixant. Sembla que l'has encertada i et vas emocionant. Però pot ser que no sigui així. I no ho sabràs fins que et quedin pocs números per a posar. És llavors quan penses, saps, que l'has cagada. Però ja no saps a on. No pots tirar enrera. Tampoc pots tirar endavant. I el Sudoku es queda sense acabar. També pots tenir sort i acabar-lo correctament. Llavors creus que ets un afortunat i encara disfrutes més de la seva solució.

Així, la vida té molts punts de connexió. No saps el resultat del teu destí. Saps que hi ha pistes. Vas omplint números, alguns de segurs, altres per sort. Però fins que no t'acostes al final no entens, no perceps, si l'has cagada o no. El més fotut és que no sabràs on estava l'error. Com a molt ho intuïràs i prou. Tindràs molt clar que no pots tornar enrera perquè és impossible. Ara, quan aconsegueixes acabar-lo ets el tiu més feliç del planeta.

No és un axioma. Només una manera gràfica d'explicar la nostra vida. No sabem que ens trobarem demà. Només sabem què hi ha avui i quins camins podem seguir. Encertar-los o no tant depen de nosaltres com de la sort en l'elecció. Per tant, no esperem a demà per veure la solució del Sudoku d'avui i arrisquem-nos a resoldre'l per nosaltres mateixos. Si la caguem o si l'encertem només voldrà dir que ho hem intentat.

I això és el més important.

Ball de bastons

Deia un sociòleg del segle XX que l'estat és el que es reserva el monopoli de la violència. Per extensió, tots aquells que tenen poder polític aspiren a demostrar la seva capacitat coercitiva davant de la societat que els ha atorgat el càrrec. Perquè? Aquest paternalisme asfixiant del qual fan ostentació tots els polítics (enteneu-ho com: "pobres ignorants! Jo els ensenyaré el que està bé i el que no) els porta a creure que un clatellot a temps (una versió ancestral de la Guerra Preventiva??) és la solució als desviaments de la societat. En aquest mes ho hem pogut comprobar insistentment. El desplegament dels mossos ja ha comportat dues demostracions de força. És com l'animal que veient-se envoltat per d'altres ensenya les dents amenaçadorament.

A on ha anat a parar tot el discurs aquell que abogava pel diàleg i l'enteniment? Tots acaben, unívocament, usant allò que a les espanyes es coneix com el "Jarabe de palo". I, el que és més curiós de tot, mai ha funcionat. Quants pals havien repartit els "grisos"? I els seus fills els maderos? I la gent segueix fent el mateix. I el poder polític també.

No us extranyi que sigui una reedició sui generis de les aventures del Marquès.

Fem una porra!

Aquest dissabte sembla ser que hi ha un esdeveniment d'aquells que paralitzen el món. I tot girarà al voltant seu. Per què?

La gent farà miracles per a poder estar en algun bar abans de les vuit. Tothom estarà nerviós i molt excitat. Cantaran... saltaran... riuran... cridaran... alguns ploraran... però tots, tots, estaran pendents del que els mercenaris de torn fagin sobre un terreny de gespa amb un pilota de cuir. Una pilota que s'haurà cosit a l'Índia per algun nen fruit de la inòpia més absoluta. Això ja no preocuparà a ningú. Els mercenaris duran unes botes amb un origen molt similar... les grans marques esportives faran gala de la propaganda més incisiva.

I, en funció de com acabi el partit, segur que més d'un experimentarà la necessitat d'obrir-li el cap a algú altre.

Suposo que això és el més normal del món. Durant una hora i mitja, més el temps afegit que s'allargarà tota la nit, ningú s'enrecordarà que dilluns ha de tornar a treballar inexorablement, que la hipoteca seguirà allà el més següent, que el cotxe necessita suc per a caminar... I, mentre estant, els mercenaris s'embutxacaran tota una morterada de bitllets que tots nosaltres junts no veurem només que a les pel·lícules.

M'agrada.

P.S.: No us extranyi que el dissabte em veieu abans de les vuit sentat en un bar fent temps a que comenci el partit.

Necessito que algú m'il·lumini ja!!!!!

Avui han inaugurat la línia de l"'AVE" Madrid-Toledo. Fins aquí cap problema, oi?

Però quan et diuen que el tren que unirà les dues ciutats serà més ràpid que el que unirà Madrid amb Lleida ja et sona diferent. I, si a més, el bitllet serà més econòmic? Després ja et sona a que s'estan enfotent de nosaltres. Colla de cabrons!

Primer ens diuen que sempre estem plorant pel tema de la pela i després ens foten els transports "públics" més cars que la resta dels mortals.

Què algú m'ho expliqui!!!!!!!!!!!!!!!!!!

LSD per a tothom?

Deia Houdini que la gràcia de la màgia és fer evident allò que no existeix. Sort en tenia ell em frases com aquesta. Clar, sempre acabava marxant es volgués o no! I què més màgic... quina il·lusió més perfecte que veure els del PP i els capellans en una manifestació? No trobeu que fan evident allò que no existeix? Perquè últimament aquest país s'està reescrivint al més pur estil Lewis Carroll. Qui farà d'Alícia? De fet, més que d'Alícia aquí hi ha molts que fan de MALÍCIA. Però això ja és una altra història.

I així estant les coses... inclús vaig llegir eslògans d'aquella mani on usaven lemes repúblicans!!!!! "la... unida jamás será vencida!" tela!!!!

Després sempre es barallen amb les xifres de participació. Uns, els convocants, inflen els concurrents; els altres, els vigilants, sempre la desinflen.

Suposo que acabaré picant amb els talons i tornant a casa ràpidament... i que tot serà un somni de mal gust...

Felicitats, Sr Ameba, Garrafone i Movifart!

Anava en el cotxe i he sentit per la ràdio que en un institut de no sé on han instal·lat un inhibidor de telèfons mòbils. I han arribat a aquest extrem perquè els camacurts es passen el dia pulint-se les durícies dels dits amb les tecles. I, és clar, m'he posat a pensar... a recordar....

Quan fa que tenim mòbils? 5, 6 anys? I abans què fèiem? Perquè ara em sembla impossible concebre el meu dia a dia sense la merda aquesta amb tecles. Quins collons! Ens han creat una necessitat (sí, perquè abans no la teníem) i hem caigut tots víctimes d'aquest consumisme brutal. Bé, jo ja fa dies que no veig la dolorosa de l'escarbat, però diria que barata no ha de sortir. Això que no ho llegeixi el jefe o tindré problemes!

És ben curiós, oi? Un negoci apareix quan algú ofereix la resposta a una necessitat del mercat. Però en aquest cas havia necessitat? Diria que no. Per tant, han generat un negoci rodó en base a res.

Sí senyors! Em trec el barret!

Serà veritat que de l'amor a l'odi hi ha un pas?

La ciutat de París és coneguda com la Ciutat de l'Amor. I ja em direu perquè... però ara el que està clar és que París ha passat a ser la Ciutat de l'Odi. Bé, no per tothom, ja que la Renault i la Peugeot faran l'agost! jejejeje

Com pot ser que s'hagi arribat a aquest extrem en una societat que defineix la seva existència en tres grans pilars? A on han anat a parar la Igualtat, Llibertat i la Fraternitat???

Em fa gràcia que tot ho atribueixin als pobres musulmans. Tot és culpa d'ells últimament. És curiós que no ressaltin els nivells de marginació, pobresa i isolació d'aquests barris de l'extrarradi parisenc (tot i que ja és tard per reduïr-ho tot a l'àmbit de París).

La qüestió... la realitat sempre acaba superant a la ficció. Ni les pel·lícules més catastrofistes no arriben a plantejar una situació com l'actual. Al menys, els guionistes estaran tranquils ja que es confirma que tenen molt a aprendre encara.

Aviam com evoluciona tot plegat... segur que encara queden coses que ens sorprendran.

Salut!

A més de cornuts haurem de pagar el beure?

Després diran que sóc un ateu o que em cago en Déu massa sovint...

Representa, ara que està tant de moda parlar de la Sacrosanta Constitució espanyola, que tenim un estat aconfessional. Això, a diferència del francès que és laïc, implica que l'estat no s'hauria d'involucrar en temes religiosos i que cada credo podria existir lliurement sempre que compleixi amb un mínim de civisme. Correcte. Però el que passa és que a més de cornuts hem de pagar el beure! Anem a pams...

L'estat espanyol, com us avançava, és aconfessional. Però mantenim tota l'estructura i infraestructura de l'església catòlica. Curiós, perquè a les demés confessions no se'ls hi fa ni cas. Pregunteu-li a un metodista, a un evangelista, a un musulmà, a un jueu... tots us diran que ells s'han de fer càrrec de totes les despeses generades. I, a més, les seves doctrines no seran mai assignatura lectiva a l'educació obligatòria. I aquest greuge? Els temples catòlics, d'ús privat, són mantinguts per l'erari amb l'excusa que són patrimoni nacional. Quins collons!

I ara, aquesta colla de mantinguts, mosseguen la mà dels qui els dóna de menjar. Ara reclamen des dels seus (o nostres) púlpits que els feligressos es manifestin en contra del govern. Qui és el que reviviu el "mite" de les dues espanyes? I, no oblidem, la pitjor plataforma mediàtica des d'on es vomiten més injúries i mentides està sota el seu ferri control. Qui, si no, acceptaria a un Jimenez Lossantos? O a un César Vidal?

Ho tenim cru... aquesta és la veritat. Després diran que els de l'Irak o els d'Iran són tots uns religosos fanàtics... però qui més fanàtic que aquell que "obliga" a la gent a manifestar-se en contra d'un govern escollit democràticament? Serà la consciència, perquè ells ho són ben pocs de democràtics. I sinó que ens expliquin com l'estat més vell i més constant d'Europa (per no dir del món) escull al seu màxim representant. Perquè en Beneït va ser escollit d'una forma molt transparent, oi?

En fi...

Cago'm Déu!

Tragèdia o comèdia... això és el que s'ha de veure.

Cada setmana hauríem de presentar una nova proposta d'estatut.

Veu veure com tots els i les diputades estaven al seu escó? Serà una de les poques vegades que es guanyen el sou. A més de guanyar-se'l també van fer gala d'un gran nivell dialèctic. Es van dir coses que no es podien dir i altres, que tothom esperava sentir-les, no es van dir. Però ja sabem com els nostres amics els polítics són tan especials. Al cap i a la fi, m'ho vaig passar teta! Van aflorar els meus tòpics preferits i, inclús, ens van defensar gent de la messeta. L'aritmètica parlamentària esdevé taumatúrgica quan menys t'ho esperes. Però... sempre n'hi ha d'haver un de Però...

Per què van estar tantes hores parlant de tot plegat si al cap i a la fi ja se sabia el resultat de tot plegat? A què treu cap el desplegament de mitjans i de recursos quan tot es destapa com una escenificació estèril?

El regust que se m'ha quedat és el de l'engany. El del teatre. La lluita eterna entre la Comèdia i la Tragèdia. És la culminació de la Forma davant del Fons. Tot és ritus. Fins i tot els descerebrats que van aguantar estoïcament davant de la porta per a escridassar a aquells que no combreguen amb ells al més pur estil Millán Astray.

Bé. No ens queixem gaire més. De moment anem bé. Tot i que ara ens queden forces dies tediosos per endavant...

Selecció natural??

Diu l'enciclopèdia (ja que ara haig de citar les meves fonts, vesquinscollons) que el cervell conté 100.000 milions de neurones. I diuen, i a qui ens fotem tots perquè no sé d'on surt la informació, que el consum de tabac, alcohol, i drogues mata a un ritme exagerat aquest tipus de cèl·lula. Doncs bé, per quin malèfic procés només sobreviuen les que no volem? Posats a fer, podríem agafar una bona castanya i matar les neurones que guarden aquells records que no ens agraden. O aquelles neurones que fan que tinguem incontinència verbal. O fins i tot aquelles que fan deixar-nos la goteta a la tassa. Però, no. Desapareixen les cronologies dels Àustries, la línia temporal de la Guerra del Trenta Anys. Inclús, i tocant més de peus a terra i buscant complicitats, la taula de multiplicar del 3. I les conjugacions verbals? A on han anat a parar??

No és just que morin neurones innocents! No és just! Demano públicament que algú subvencioni algun estudi al respecte. Crec que és una necessitat notòria de la societat.

I... cony!... ja m'he oblidat del que us volia dir!

Puto Hollywood!!!

Avui què celebrem? És curiós, perquè ja no ho sé!

Quan havíem de fer el viatge de fi de curs a 3er de B.U.P. recordo que vem estar venent castanyes. I que a la discoteca hi havia panellets. I tot era molt normal...

Ara farà cinc anys que vaig anar a viure a l'extrarradi i recordo que una de les primeres impressions que vaig tenir va ser la d'anar-me'n a viure al mateix carrer del "médico de familia". Quins collons! Tothom rentant el cotxe el diumenge al matí, els nens donant pel sac amb les seves bicicletes... però el que més em va emprenyar va ser quan per aquestes dates van trucar a la porta. Era cap al vespre. Jo vaig mirar per la mireta i no vaig veure a ningú. Al moment va tornar a sonar el timbre. Aquesta vegada vaig obrir la porta i van aparèixer dos camacurts disfressats que van mig cridar-me: "truco o trato!" Perdó???? Jo els vaig engegar a prendre pel sac dient-li's que aquell dia era la Castanyada! Què per disfressar-nos ja teníem una festa concreta pel febrer i que els rotllos aquests americans eren vomitius (bé, aquesta reflexió no la vaig compartir amb ells).

Què ens està passant?? Per què importem tanta parafernàlia nordamericana? No reivindico una autarquia folklòrica ni res per l'estil, però només fem que imitar als putus iankis ionkis aquests.

És molt trist...