Trenta anys són una eternitat

Ahir va fer trenta anys que el descendent de Felip V va accedir al tron espanyol. Els mitjans de comunicació se'n van fer ressó durant tot el dia. Deien que allò era una fita històrica i un moment clau en la "nostra" (seva, millor) democràcia. I, és clar, van fer un repàs panegíric de la seva vida i de la seva trajectòria al cap davant de l'estat.

Quin heroi, eh? Aviam, analitzem la seva biografia des d'una òptica no tan generosa...

Els seus avis van sortir amb la cua entre cames, desprestigiats i rebutjats per tots. Inclús la dreta terratinent li va girar la cara. Qüestions com la d'Annual, l'Informe Picasso i les extravegàncies i abusos d'en Primo els van arruïnar políticament i social.

El seu pare, al qui li van donar el títol de Compte de Barcelona, va tornar clandestinament d'Itàlia per presentar-se voluntari pel bàndol "nacional" durant la Guerra Civil. Però Franco que era més viu que les gallines va entendre que o guanyava popularitat i força dins del bàndol sublevat o el mataven i passava a ser un màrtir. I li feia més por la segona opció, ja que seria impossible treure-li valor.

Quan estava "mal vivint" (segons un reportatge d'A3) a Estoril en Joan Carles va matar al seu germà d'un tret de pistola. Allò, no podia ser d'una altra manera, va ser considerat un accident i "aquí no ha pasado nada".

Llavors el príncep es va fer gran i en Franco va veure la solució a llarg plaç. La sublevació s'havia portat a terme, entre molts altres motius menors, per a restablir la monarquia borbònica. Dic que hi havia altres motius perquè els falangistes no són monàrquics. I els carlistes ho són, però no d'aquesta branca familiar. Tot i així, l'estat es va convertir en un regne sense rei durant tota la dictadura i tenir un princep donava solidesa a aquest projecte. Per aquest motiu, Franco va decidir formar-lo com a successor, tot i que era una distracció fins que tingués clar com encaminaria el futur de l'estat, ja que va tenir temptacions de crear la seva pròpia dinastia. Llàstima que només va tenir una filla i, segons les males llengües, no era seva sinó del seu germà.

Mentre s'anava formant, en un ambient del tot artificial, va gaudir de les virtuts del poder autoritari, absolut. Això, crec jo, que marca una mica.

Quan encara era príncep van decidir que es casés amb una princesa grega. En aquells temps Grècia també era una monarquia i no molt democràtica. Inclús la Revolta del Coronels va portar una dictadura recolzada pel mateix monarca grec. Casualitat??

Ai... quan l'Ogro va ser exterminat (i deixeu-me que introdueixi en aquest punt a la C.I.A.) va entendre que no estava sol en el món. Això el va posar sobre avís durant el més que famós 23-F. Però perquè va tardar tant a reaccionar si sabia de sobres i amb molta antelació què passava i perquè passava? Aquestes són preguntes que no convé contestar. El que sí queda clara va ser l'habilitat dels seus assessors de reconduir la situació i presentar-lo com el garant de la constitució i de la pau social.

Bé, és una manera un xic diferent de presentar la mateixa figura política.

Jutgeu-ho vosaltres mateixos.

Salut i República!!!