Tragèdia o comèdia... això és el que s'ha de veure.

Cada setmana hauríem de presentar una nova proposta d'estatut.

Veu veure com tots els i les diputades estaven al seu escó? Serà una de les poques vegades que es guanyen el sou. A més de guanyar-se'l també van fer gala d'un gran nivell dialèctic. Es van dir coses que no es podien dir i altres, que tothom esperava sentir-les, no es van dir. Però ja sabem com els nostres amics els polítics són tan especials. Al cap i a la fi, m'ho vaig passar teta! Van aflorar els meus tòpics preferits i, inclús, ens van defensar gent de la messeta. L'aritmètica parlamentària esdevé taumatúrgica quan menys t'ho esperes. Però... sempre n'hi ha d'haver un de Però...

Per què van estar tantes hores parlant de tot plegat si al cap i a la fi ja se sabia el resultat de tot plegat? A què treu cap el desplegament de mitjans i de recursos quan tot es destapa com una escenificació estèril?

El regust que se m'ha quedat és el de l'engany. El del teatre. La lluita eterna entre la Comèdia i la Tragèdia. És la culminació de la Forma davant del Fons. Tot és ritus. Fins i tot els descerebrats que van aguantar estoïcament davant de la porta per a escridassar a aquells que no combreguen amb ells al més pur estil Millán Astray.

Bé. No ens queixem gaire més. De moment anem bé. Tot i que ara ens queden forces dies tediosos per endavant...