El Veto! El Veto! El Veto es cojonudo... Cómo el Veto no hay ninguno!

Qui em demostri que ja ho he vist tot en aquesta vida li regalo un viatge al Carib!

No és conya... aquest dissabte vaig tornar a tenir (patir seria la paraula?) una experiència friki d'aquelles que em persegueixen. I, sí, perseguir sí que és la paraula...

Aquest dissabte vaig tornar a anar a un casament. Aquest any a la gent li ha donat per casar-se.

Durant el convit, va ressaltar pels seus mèrits propis una dona. Anava col·locada (suposo que de coca+mam) fins a les orelles. Fins aquí no crec que hi trobeu res d'extrany, però el punt va venir després del dinar...

La dona en qüestió era la muller del pare de la núvia, però no la mare d'aquesta. Se'm va acostar amb la pitrera desafiant i em deixa anar:

"Te llamas Veto? Una vez tuve un novio que se llamaba Veto y estava muy enamorada de él"

Pànic! M'acaba de fotre un tiritu que més aviat semblava un míssil intercontinental. Però la cosa es va complicar una mica més...

"Me duele la espalda, me duelen los pies... y no llevo bragas! Cómo lo ves?" Aaagghhh!!!! La meva resposta va intentar ser diplomàtica... "yo lo veo fresco" (fotia una calor del 15).

La cosa pintava fatal... tothom ja sabia que aquella tia m'havia posat la diana i només feien que riure veient com jo corria amunt i avall mentre ella em perseguia...

Com que aquest blog està la major part del temps en horari infantil no hi posaré les moltes altres coses que van aconseguir fer-me posar vermell.

Així van passar les hores, eternes com mai. El marit només feia que mirar-me malament. Els altres convidats li anaven dient on m'amagava (cabrons!). I ella es limitava a convidar-me a anar al lavabo, rere uns arbusts... Increïble! Simplement increïble.

Cap a l'hora de marxar em demana el telefon. Jo li vaig dir que no li donava perquè sabia que em trucaria. Ah, tot això amb el marit al costat. Quins collons amb la pureta!!!