Definitivament, Déu és del PP!

Arribo a casa i el primer que veig a la tele és un helicòpter que en l'intent d'alçar-se cau donant tombs i, finalment, s'estavella. Veient-lo caure m'adono que hi porta una bandera espanyola immensa dibuixada al ventre. Penso que potser, això, és un missatge oracular... però, definitivament, Déu és del PP. A dins hi van el Mariano Rajoy i l'Esperanza Aguirre. Han sobreviscut sense cap rascada. Renego instintivament d'aquest demiürg a la vegada que imagino l'olor que ha hagut de quedar impregnada dins de l'helicòpter. M'assec a taula i començo a dinar. A la segona cullerada em sembla sentir al Paniagua, Acebes de primer cognom, desentrellant una trama, pèrfida, ordida per l'omnipresent E.T.A. per a acabar amb els nous Centinelles d'Occident. M'empasso el menjar fent l'associació d'idees entre el borinot aquest i en què es convertirà el que em baixa per l'esòfag. Acabo entenent que se'm pot regirar l'estómag i intento pensar en alguna altra cosa. I tan sols desitjar-ho m'aflora el record d'aquest matí, a quarts de set, quan l'inimitable Federico vomitava paraules sobre E.R.C. i el seu entorn. És quan m'adono que s'està cagant en mi, ja que he sigut militant d'aquest partit. La gana m'ha abandonat.