No tinc cap pressa

Arribaré un dia a creure que realment hi ha esquemes espai-temps que es repeteixen. Potser sóm nosaltres, l'espècie humana en general, que a l'interpretar la realitat que ens envolta hi apliquem el mateix procés d'anàlisi. Però hi ha axiomes que semblen perseguir-nos més enllà del progrés generacional. Una d'aquestes veritats inamobible és que la mort glorifica. Ahir va fer 25 anys que van pelar al John Lennon. La notícia no tindria més importància si no fós que la persona ha passat a ser mite. I la mitificació genera adoració, pas previ de la religió. El dolent, en Mark David Chapman, ocupa la seva fracció del yin mentre que en Lennon, expandit dins del yang, és glorificat eternament. Però a dins del yin sempre hi ha una part del yang, i viceversa. Gràcies a la filosofia oriental per il·luminar-nos amb aquesta gran veritat. Per a ser bo, has de tenir una part de malesa. No existeix una cosa sense l'altra.

Per què hem d'esperar a que la dalla talli el fil que ens uneix a la vida per passar a la glòria? Hi ha alguna manera d'arribar a la mitificació en vida (i no ser un futbolista, clar)??

De totes maneres, l'únic que va sortir guanyant amb la mort d'en Lennon va ser l'editor d'en Salinger. Per dir-vos que em vaig llegir "El vigilant en el camp de sègol" pel simple fet de ser aquesta l'obra que en Chapman tenia com a llibre de capçalera.

Bé, de totes maneres, si la mort és el peatge a la glòria li poden donar molt pel cul!!

Let it be...