A on anirem a parar...

L'altre dia tres persones no humanes van prendre el protagonisme en tots els mitjans de comunicació. Els tres desgraciats entraven a l'olimp de la Barbàrie després d'apallissar, ultratjar i cremar viva a una persona. Tots els diaris es van afanyar a preguntar-se per què. Suposo que el que els desorientava era l'extracció social d'aquells dats pel cul (més que res perquè a hores d'ara ja deuen tenir l'esfinter de la mida d'una cistella de bàsquet).

El per què, ara, no em preocupa gaire. Hi ha tanta gent amb ganes de viure que només falta que vinguin tres il·luminats de la vida que creuen tenir la sagrada missió de netejar-nos els carrers d'aquelles coses que tothom evita mirar. Però hi són. I si hi són és perquè ho hem permès. Tocades d'ous com les que ha aprovat l'ajuntafems de Barcelona no ho solucionaran. Ben bé al contrari, intenten amagar-les.

Ara que porto uns quants dies, interminables, dins d'un hospital m'adono que la vida és una cosa molt preuada. Ningú se'n vol desprendre. Doncs algú els ho hauria d'explicar a aquells tres bords.

Resumint, i com deia en McCartney... Live and let die.