Amb la mort als talons...

Així va titular l'Alfred Hitchcock una de les seves pel·lícules... i així és com vaig començar la nit del dissabte. Bé, així... jo... no! Però la notícia, aquella que sempre t'agafa desprevingut, amb va atrapar cap a les vuit del vespre. Un nanu de Castellar va sucumbir als cants de sirena de la mort.

Què cruel és la vida, oi? Quantes sorpreses desagradables et va aportant dia a dia...

El divendres a la nit estava fent unes cerveses amb ell i el dissabte a la nit ja estava al tanatori. Així de ràpid... Així de sorpressiu... Així de traïcioner... Així de fastigós!

La reflexió també acaba sent la mateixa tot just conèixer notícies d'aquesta mena... que si carpe diem... que si passat-ho bé... que no hi pensis... Però al cap i a la fi t'adones que mai sabràs quan et tocarà. Mai pots dir d'aquí a vint anys... I tot i així és totalment necessari fer aquestes previsions.

Si tan sols visquessim el moment... si només ens preocupessim per l'avui... no hi hauria il·lusió! La il·lusió és el que ens mou per moltes putades que la vida ens ofereixi dia a dia...

Bé, company, em sap greu...