Un núvol passa... els carrers s'han enfosquit...
(Abans no comenci... aquesta tampoc és la cançó!)
És, què hi farem, la verbalització del primer pensament que em va sobtar ahir quan vaig anar a veure la meva àvia a l'hospital.
Em va agafar una barreja de d'emocions, amanides totes elles amb una mala llet brutal.
Per no entrar en detalls, que tampoc em ve gens de gust, ho deixaré en que ha començat (definitivament) el compte enrere.
La seva visió, allà al llit, d'aquella manera, amb aquella mirada perduda dins del no res, se'm va quedar tatuada a la memòria. Em vaig emocionar. Moooolt. Però no em va sortir ni una llàgrima. Tan sols li vaig tornar el somriure que em va dedicar quan la vaig despertar. Tampoc sabia que era jo. Però m'estava agraïda.
Amb situacions així... amb les reflexions que et comporten vulguis o no... amb la certesa d'una irreversibilitat que abans volia ignorar...
Amb tot això una idea havia vist la llum.
Però la llum s'ha apagat quan un núvol ha passat...
i tot s'ha enfosquit.
posted by soci at 6:17 p. m.
3 Comments:
Sabem que no ens sobreviuran i, malgrat tot, mai no estem preparats per veure'ls així. Tu almenys ets més valent que jo, la vas a veure i ella agraeix la companyia encara que sigui d'un "desconegut".
Tinc grabada l'imatge de l'ultim cop que vaig veure al meu avi. Era a casa seva i la meva tieta l'afeitava ja que ell havia perdut el bon pols. No tenia ni un pèl al cos (amb la quimioteràpia ja se sap), però era tot un senyor i deia que li era imprescindible afeitar-se, que no es volia veure desarreglat...
Poc després el van ingressar i el meu pare ja no em va deixar anar a l'hospital. Tampoc li vaig insistir... Encara hi ha dies que entro a casa seva i espero veure'l assegut al silló.
anims pollo.ja o saps.
Jo també m'he emocionat i jo sí que he deixat caure alguna llàgrima. Has descrit a la perfecció el sentiment que vaig tenir jo ara farà un any i mig. Quina merda, eh?
Publica un comentari a l'entrada
<< Home