Aquell Senyor que m'amaga les coses...

L'altre dia li estava donant voltes...
què som realment nosaltres?
La pregunta no és una obvietat.

Aquests últims dies se m'ha evidenciat, revelat, unívocament. Nosaltres som records. No hi ha més. Tan sols la nostra memòria ens atorga identitat. Sense ella deixem de ser nosaltres per passar a ser qualsevol altre. I, a més, la gent no existeix si no és recordada pels demés. Ara començo a entendre a tota la munió d'histriònics que han amenaçat a la humanitat tan sols per a ser recordats. Això, simplement, els fa eterns.

Si deixem de tenir records sobre algú, aquest algú desapareix. El pots tenir davant i no reconèixer-lo. Ha, tristament, desaparegut.

La identitat, per altra banda, és molt fràgil sense aquesta memòria. Com pot arribar a canviar una personalitat (que coneixes, que perceps com a inviolable) en qüestió de dies sense el pal de paller que t'ofereixen els records.