Del polvo venimos y al Barro acabamos...

Divendres...
Sabadell ciutat... l'alter ego de Sin City, suposo...
Altes hores de la nit...
I sorgeix la pregunta: "Què fem?" (millor que et preguntin això a que et diguin... "hem de parlar")
L'auto-resposta no es fa esperar. "Anem al Barro". Recony! Quins records del Barro! Feia com uns vuit anys que no el trepitjava... si inclús juraria que no tenia cap cana, llavors.
Però va ser arribar a la porta i visualitzar una mítica pel·lícula. Qui l'endivina?? Doncs sí, el Projecte Manhattan! Bé, de fet, era una barreja entre el Projecte Manhattan i la cabina del Dr. Who. Cago'm tot! Un cop a dins semblava ben bé que havia atravessat un bucle espai-temps o alguna cosa pitjor. Només entrar vaig patir, m'atreviria a dir, el Sindrome d'Sthendal, però a la inversa. Vaig recular fins a quedar-me tocant d'esquenes a la paret. I aquell món va començar a orbitar davant meu. Havia un pàjaru, d'uns cinquanta anys, amb tot de pústules rere el coll. Una mica més i em surt un herpes pensant que se li rebentaria una a la meva cara. El coloqueta no s'havia ni com es deia, segur! Vaig omplir el pit de coratge (bé, coratge i ful, suor, i hormones desfassades) i vaig descendir a la catacumba. Allà estava tranquil. Vaig tenir un moment de lúcidesa i vaig veure que tot el que he aprés últimament sobre seguretat estava equivocat. Allò era el paradigma de la seguretat.
Tan hi feia...
Vaig sortir d'allà poca estona més tard. I una idea em va acompanyar fins al cotxe: "tant he canviat?" Vuit anys enrere no havia ni pensat en res de tot això. I ja ho coneixíem com el Guarro!
Ai... el temps... que tot ho espatlla... que tot ho distorsiona...
El dissabte pel matí, quan em vaig llevar, vaig entendre que no havia sigut un somni. De la mateixa manera que Teruel Existe, el Barro també. Quins collons!