Al Peter Pan ja li surten canes
Fa temps que m'agrada, fent broma, dir que sóc el Peter Pan. A més, treballo de color verd. Digeu-me babau, però la meva tercera o quarta adolescència la porto com puc. La qüestió...
Aquest divendres vaig sortir de festa, com no podia ser d'una altra manera, al principi tot normal. Unes cerveses aquí, un cubata allà... i el temps anava passant. Va arribar l'hora tonta en que tanquen els bars i vem decidir anar a fer la penúltima (sempre és la penúltima) al Blas. Fins aquí cap problema i res fora de l'habitual. Un cop a dins... terror! Vaig desenvolupar la Síndrome del Monitor d'Esplai! Quins collons! Tots, tots, i quan vull dir tots és tots, estaven en plena explosió hormonal. Aghhh! Em vaig sentir moooooooolt gran. Tota aquella colla de nens... d'acord, devien tenir entre els 18 i els 22, però eren nens!... ens miraven amb cara d'extranyesa. És com en aquella pel·lícula en que es fa un viatge enrera en el temps i tothom et mira com un bitxo estrany, oi? I jo, el Peter Pan, estava perdut. Vaig començar a cridar: "Campaneta! Campaneta!!" I ella no venia. Per tot arreu veia garfis i pirates rient-se de mi! "Campaneta!!!!!!!", però ella no venia. Vaig tancar els ulls i vaig desitjar, un cop els tornés a obrir, trobar-me a Neverland. I, em podeu creure, els vaig obrir i tancar trenta mil vegades. Res. Tornava a trobar-me dins del Blas. Seguia envoltat d'hormones per tot arreu. Nens que tot just s'afeitaven aquella nit per primera vegada...
Quan vaig arribar a casa, tot moix, només podia pensar en una cosa. Vaig córrer fins al lavabo i em vaig mirar al mirall. Sí! El Peter Pan tenia canes! Segur que la Campaneta ja estava en alguna residència de la tercera edat i Neverland feia temps que havia caigut en mans dels constructors i ja tenia un camp de golf, zones residèncials, hotels...
Se m'està passant l'arròs? Mireu que jo faig servir Brillante, que és l'arròs que no es passa!
En Peter Pan té canes, però no es pensa tenyir. Com diuen a l'altra banda de l'Ebre (amb permís dels de Flix): "a lo hecho, pecho".
O sigui, i citant a en Gandhi, "podreu doblegar el meu cos, però no el meu esperit!"
posted by soci at 10:34 a. m.
2 Comments:
al Peter Pan li surten canes, a la Campaneta ja no li queden bé aquelles faldilles que semblen una bufanda per l´extensió tèxtil diguem-ne escasa, el Capità Garfio el tenim de president d´escala en alguna zona entre les Bermudes i el Més enllà, la Sireneta s´ha cansat d´esperar al príncep i l´ha deixat per un calamar gegant... Que sí!!! que ens fem grans!!! i què????? Sempre ens quedaran las Chicas de Oro... ah i una recomanació: no has pensat canviar de local? el revival del Blas ja està molt passat, no creus?
princesa tu mai seras grn per mi!!!!!!!!! aixo ja passa avagades k surts de festa i et trobes el papa de tots.pero bueno si un vol surtir de festa,pues surt i no a de mira si es canalla lo que hi ha al blas.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home